Mileuristes

Només fa qua­tre dies –o tres– el terme mileu­rista era uti­lit­zat amb to pejo­ra­tiu. Es con­si­de­rava que un tre­ba­lla­dor que gua­nyava mil euros al mes era poc més que un des­gra­ciat. Entrar en aquesta franja des­per­tava la mise­ricòrdia social i quasi el sub­sidi. Els mil euros tot just arri­ba­ven per al pa i l'aigua. Després va arri­bar la crisi. Ara gua­nyar mil euros és un mira­cle. Els mileu­ris­tes tenen feina i qui té feina és un pri­vi­le­giat. Altíssi­mes boti­gues de grans cade­nes inter­na­ci­o­nals de roba íntima o exhi­bida paguen als nous tre­ba­lla­dors entre set-cents i mil euros al mes. Hores extres i dis­sab­tes inclo­sos. I encara sort i encara gràcies. S'ha creat, doncs, una doble escala sala­rial entre els que s'incor­po­ren a un lloc de feina i els que encara man­te­nen les con­di­ci­ons del pas­sat que sem­blen ser pri­vi­le­gis. Les auto­ri­tats euro­pees avi­sen con­tra aquest mur labo­ral. El govern de Rajoy, que n'ha estat l'induc­tor, mira cap a un altre cos­tat. Alguns, de més cínics, pro­cla­men que qui té un tre­ball no té dret a quei­xar-se'n. Òbvi­a­ment, com que no hi havia pes­seta per deva­luar, la crisi ha deva­luat els sala­ris. La pro­testa social esta més que jus­ti­fi­cada. Sobre­tot en aquells casos en què els bene­fi­cis empre­sa­ri­als no jus­ti­fi­quen con­di­ci­ons de galiot. Però hi ha una altra pre­gunta que es fa poca gent. Què estem fent tots ple­gats per millo­rar el tei­xit pro­duc­tiu, els pro­duc­tes que expor­tem i que com­pe­tei­xen amb l'alta tec­no­lo­gia ale­ma­nya o amb els bai­xos cos­tos dels estats emer­gents?