Comunistes

Ara que la irrupció a les enques­tes d'un par­tit de l'esquerra radi­cal ha dut els par­tits esta­blerts a sac­se­jar l'espan­tall del comu­nisme per aco­var­dir l'elec­to­rat, convé recor­dar que la famosa i enta­ri­mada Tran­sició no hau­ria exis­tit sense el Par­tit Comu­nista de San­ti­ago Car­ri­llo i que aquí, a Cata­lu­nya, ja es par­lava del dret a l'auto­de­ter­mi­nació abans de la Guerra Civil gràcies, entre d'altres, al PSUC. El comu­nisme, mal­grat el mcar­tisme sociològic ins­tal·lat a la nos­tra soci­e­tat, ha demos­trat, doncs, que el sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat era com­pa­ti­ble amb les ganes de trans­for­mar la soci­e­tat. Els comu­nis­tes cata­lans, a més, van acon­se­guir allò que els comu­nis­tes espa­nyols mai han pogut cele­brar, és a dir, manar, inte­grats al pri­mer govern de la Gene­ra­li­tat després de la recu­pe­ració de la democràcia. Després tot es va anar desin­flant, és clar, el PSUC es va diluir a Ini­ci­a­tiva per Cata­lu­nya, el PCE va aca­bar expul­sant fins i tot Car­ri­llo i els votants, orfes de pro­pos­tes més seduc­to­res, es van anar refu­gi­ant majo­ritària­ment en les pro­me­ses dels soci­a­lis­tes. Les pro­me­ses també s'han anat desin­flant i al final a la gent se li ha inflat una altra cosa, per això les enques­tes ens avi­sen sobre l'immi­nent ter­ratrèmol elec­to­ral que tant amoïna els afa­vo­rits pel bipar­ti­disme. Però es posin com es posin els que sac­se­gen l'espan­tall, resulta que ara els comu­nis­tes –si és que de debò encara en que­den– ja no espan­ten a ningú perquè la gran lliçó del capi­ta­lisme –en tenim una prova recent en l'escor­coll d'ahir al domi­cili de l'exmi­nis­tre Rodrigo Rato– és que els seus pit­jors ene­mics són pre­ci­sa­ment els capi­ta­lis­tes. Segu­ra­ment els psu­que­ros tenen part de culpa del paper secun­dari que juguen en l'actu­a­li­tat política, però seria injust obli­dar que van saber ser comu­nis­tes sense dei­xar de ser patri­o­tes. I, sobre­tot, més hones­tos que alguns patri­o­tes into­ca­bles.