En Janot d'Hostoles

Per­me­teu-me que tracti aquí d'acla­rir-me jo: què és la història?, què és la lle­genda? El Dic­ci­o­nari de l'IEC defi­neix la pri­mera com una “nar­ració orde­nada i verídica dels esde­ve­ni­ments rela­tius a una per­sona, d'un succés” i con­clou, a la dar­rera accepció, que és el “període de la vida de la huma­ni­tat poste­rior a l'apa­rició de l'escrip­tura”; pel que fa a l'entrada lle­genda, es diu que és la “nar­ració popu­lar d'esde­ve­ni­ments sovint amb un fons real però desen­rot­llat i trans­for­mat per la tra­dició”. M'he fet aques­tes pre­gun­tes després de lle­gir-me el lli­bre de Joan Arnau i Serra (Janot d'Hos­to­les), pre­sen­tat aquest diven­dres a la Bibli­o­teca Maria de Jon­quers de les Pla­nes, Lle­gen­des de les Pla­nes d'Hos­to­les i altres romanços. Què va ser pri­mer, l'ou o la gallina? Què va pri­mer, la història o la lle­genda? Una neix de l'altra? O vice­versa? Si aga­fem al peu de lle­tra la segona accepció del DIEC, aque­lla que diu que la història és el període de la huma­ni­tat poste­rior a l'apa­rició de l'escrip­tura, com defi­niríem la història abans de l'escrip­tura, com a lle­genda? Els de pen­sa­ment científic defen­sa­ran la història com una nar­ració orde­nada i verídica, però ales­ho­res, quin paper reser­vem a la història oral (la d'abans de l'escrip­tura), com a falsa? Aga­fem la defi­nició de lle­genda i subrat­llem allò de “nar­ració popu­lar” (molt sovint oral, afe­geixo) i donem-li el valor que té: surt del poble i sovint –torna a dir el DIEC– amb un fons real. Aquí el seu valor; arriba direc­ta­ment dels nos­tres avant­pas­sats, a cau d'ore­lla i del foc, a la plaça, a l'escola, a casa... Els més grans ens l'expli­quen afe­gint de collita pròpia –com Joan Arnau ens diu i fa– allò que han anat reco­llint de la història “sis­temàtica”... i així crei­xem i tor­nem a pas­sar la torxa als nos­tres fills i néts en for­mat de conte, de nar­ració inven­tada, de lle­genda real com la vida. És en l'entorn més imme­diat (les Pla­nes, el Bru­gent, les gor­gues, l'hort de casa, la família) com a referència pro­pera, el marc ideal per expli­car històries creïbles encara que inven­ta­des, ja siguin aques­tes tra­di­ci­o­nals o noves, nar­ra­ci­ons o con­tes, romanços. Una de les face­tes (una altra) que més m'ha seduït d'en Joan és tot allò que va fer per res­ca­tar de l'oblit 195 cançons que els mes­tres Joan Tomàs i Joan Llon­gue­res van reco­llir in situ a les Pla­nes, l'any 1922, i que fins al 1991 van estar guar­da­des en un mones­tir de Suïssa. Un dels fac­tors que genera noves lle­gen­des i en recu­pera d'anti­gues podria ser la manca d'una història real con­sul­ta­ble, acces­si­ble, difosa, edi­tada... Sort en tenim de la feina de bus­car i tro­bar d'en Joan Arnau. Tot un tro­ba­dor.