Meridiana

No sé si val la pena escriure gaire res d'un gru­pet de polítics trans­ver­sals que s'auto­pro­cla­men por­ta­veus de la soci­e­tat civil cata­lana. Pot­ser cal­dria pre­sen­tar-los com a uni­o­nis­tes de bona fe que dub­ten de la bona fe dels sobi­ra­nis­tes. O, encara millor, tal vegada s'hau­rien de defi­nir com a cavalls de Troia voca­ci­o­nals ali­men­tant el ven­tre de l'espa­nyo­lisme més ranci. Afa­vo­rits per governs forans, cele­bren el pri­mer ani­ver­sari de la fun­dació i apro­fi­ten l'ocasió per dis­pa­rar amb bala con­tra el govern de casa i els movi­ments soci­als del país. Segons el pre­si­dent de la pla­ta­forma, cal fre­nar l'inde­pen­den­tisme, que no és altra cosa que una con­xorxa entre les clas­ses diri­gents i el cata­la­nisme rural (?), que “ara volen anar a evan­ge­lit­zar els bar­ris popu­lars a la Meri­di­ana”. I el vice­pre­si­dent de tal llo­a­ble ins­ti­tució s'atre­veix a com­pa­rar, “mal­grat els con­tex­tos dife­rents”, “les tro­pes fran­quis­tes que van entrar per la Dia­go­nal i els sobi­ra­nis­tes que ara volen entrar per la Meri­di­ana”. Els dos ora­dors van coin­ci­dir a dema­nar “als cata­lans de seny” que s'inte­grin a la seva pro­posta i “es facin escol­tar al car­rer”. Ep!, a la tro­bada d'ani­ver­sari, la diada de Sant Jordi, la família uni­o­nista va reu­nir unes set-cen­tes per­so­nes. Sense com­pa­rar, ja que són “con­tex­tos dife­rents”, a la Dia­go­nal, aquell gener del 1939 també hi va acu­dir una bona picos­sada de cata­lans. Ara, la supo­sada trans­ver­sa­li­tat ideològica va aple­gar gent de Ciu­ta­dans amb popu­lars i soci­a­lis­tes, alguns amb reco­ne­guts galons als seus ren­gles, fins caps de llista muni­ci­pals. Quan va finir l'acte, diver­sos assis­tents es van fon­dre entre la majo­ria silen­ci­osa que ocu­pava les Ram­bles, entre para­des de lli­bres i roses. Un país és nor­mal quan la seva gent pot expres­sar lliu­re­ment el seu pen­sa­ment i els pro­pis desit­jos. Una altra cosa és que les auto­de­fi­ni­ci­ons siguin a par­tir de desa­cre­di­tar l'adver­sari i no pas afir­mant el pro­grama propi. I, en tot cas, és força caspós que cons­tant­ment s'invo­quin els vells tam­bors
per silen­ciar noves experiències. Ni el 2015 és el 1939, ni la Meri­di­ana és la Dia­go­nal.
A més, la diferència més fona­men­tal és que uns ana­ven amb tancs i els altres anun­cien la mobi­lit­zació de les este­la­des.