Compreu paraules, compreu!

La lingüística és l'única ciència que, per ser des­crita, es neces­sita a ella mateixa. Tan sols amb la llen­gua es pot par­lar de llen­gua, com un micros­copi que ser­vi­ria per obser­var i des­criure micros­co­pis. Les des­crip­ci­ons, però, a vega­des són avor­ri­des, reser­va­des a espe­ci­a­lis­tes o a afi­ci­o­nats sabe­ruts. Excepte, de tant en tant, quan apa­reix algú capaç de trans­for­mar l'obser­vació en joc i l'eru­dició en lite­ra­tura. Algú capaç de fer prou mala­ba­ris­mes amb la ima­gi­nació per trans­for­mar la ciència soci­o­lingüística en recull de con­tes sabo­ro­sos. És el cas, sense cap mena de dubte, del gallec Séchu Sende (1972) al seu lli­bre La vene­dora de parau­les (Edi­ci­ons RBA, traduït per Mònica Boi­xa­der. Títol ori­gi­nal: Made in Galiza). Entre totes les emo­ci­ons posi­ti­ves que poden haver-me sus­ci­tat escrip­tors, hi ha, és clar, l'admi­ració o la sana enveja però poc sovint un lli­bre m'ha fet sen­tir tan espontània­ment amic del seu autor. Germà d'aven­tu­res, gosa­ria dir, com els indis de Feni­more Coo­per que es feien un tall al braç per bar­re­jar-se la sang i esde­ve­nir indes­tri­a­bles. Espero que Séchu Sende, que no conec de res més que per aquest lli­bre i per Face­book, no s'ho pren­gui mala­ment.

Els seus con­tes, doncs, par­len de llen­gua. De la llen­gua gallega, més pre­ci­sa­ment, posada en situ­a­ci­ons i con­tex­tos molt con­crets, específics a Galícia. Exem­ples? Un nadó es pre­gunta per què els seus pares par­len gallec entre ells però se li adre­cen en espa­nyol: “El meu dilema és que no sé si començar a par­lar com par­len els meus pares quan par­len entre ells i amb els meus avis o si començar a par­lar d'aquesta altra manera que em par­len a mi.” Una ofi­cina con­serva, endreçades, parau­les per­du­des del gallec, per ofe­rir-les a qui les pugui tro­bar a fal­tar... El dígraf nh enceta una dis­cussió res­pec­tu­osa però ani­mada amb la lle­tra ñ, que acusa d'ocu­par un lloc que no li per­toca en l'orto­gra­fia del gallec... El lli­bre inclou fins i tot algun anunci publi­ci­tari, que sem­bla fer rea­li­tat el somni de qual­se­vol que maldi per la nor­ma­lit­zació lingüística: que la llen­gua gallega sigui un medi­ca­ment que només cal empas­sar per tenir-la sen­cera i a punt per ser­vir, un medi­ca­ment cer­ta­ment mira­culós ja que “té una sor­pre­nent capa­ci­tat de rege­ne­ració, fet pel qual no pre­senta dada de cadu­ci­tat”.

Situat molt con­cre­ta­ment, sovint molt ter­re­nal­ment, a Galícia, La vene­dora de parau­les recull l'eco de cen­te­nars de llengües que, a tot el món, viuen situ­a­ci­ons simi­lars. Séchu Sende aplica amb èxit sense esforç apa­rent, pot­ser sense pre­ten­dre-ho, aque­lla fórmula a vega­des tan des­gas­tada que diu que cal ser ultra­lo­cal per acon­se­guir ser uni­ver­sal. Perquè jo també, des del meu racó sep­ten­tri­o­nal de Cata­lu­nya, i també tanta gent d'arreu, podria dir: “A vega­des sento que al meu país fal­ten parau­les, que des­a­pa­rei­xen dia rere dia, que hi ha gent que les aban­dona i gent que les amaga i sento que a poc a poc el meu país es va fent més petit i que som menys perquè hi ha menys parau­les. Al meu país hi ha molta gent bus­cant les parau­les que ens fal­ten. Bus­quem sota les pedres, als dia­ris o en els nens i nenes que espe­ren l'autobús, parau­les que a vega­des apa­rei­xen i altres que s'han per­dut per sem­pre.”

L