Si perds, te'n vas cap a casa

He tin­gut la sort de tor­nar a viure les elec­ci­ons gene­rals del Regne Unit de pri­mera mà. Segu­ra­ment han estat unes de les més interes­sants dels últims anys, pels molts ele­ments d'incer­tesa que hi havia, des de la revenja esco­cesa fins a l'amenaça dels popu­lis­mes d'extrema dreta.

Hi ha unes quan­tes lliçons que es podrien apli­car
al cas català. La pri­mera és la victòria impres­si­o­nant del Par­tit Naci­o­nal Escocès, que s'ha que­dat tots els escons pos­si­bles menys tres. Molts esco­ce­sos van con­fiar en les pro­me­ses dels líders britànics perquè votes­sin que no en el referèndum d'inde­pendència,
i ara se sen­ten esta­fats per l'incom­pli­ment dels com­pro­mi­sos. Escòcia, en con­seqüència, ha deci­dit des­con­nec­tar de la Gran Bre­ta­nya. Les ambi­ci­ons de lli­ber­tat d'un poble no es poden igno­rar, fins i tot en
el cas de per­dre una con­sulta vin­cu­lant.

L'altre aspecte fas­ci­nant del sis­tema elec­to­ral britànic és que qui perd se'n va cap a casa. No havien pas­sat ni 24 hores de les elec­ci­ons que els líders del labo­ris­tes, els libe­ral­demòcra­tes i l'UKIP havien pre­sen­tat la seva renúncia pels mals resul­tats. El cas més para­digmàtic és el del xenòfob i anti­eu­ro­peu Nick Farage, que va no va gua­nyar l'acta de dipu­tat. La gran vir­tut del sis­tema uni­no­mi­nal (només es tria un dipu­tat per dis­tricte) és que, si no ets capaç de gua­nyar-te la con­fiança dels teus pro­pis veïns, de res no et ser­veix la popu­la­ri­tat acon­se­guida a la tele­visió.