FLORS I VIOLES
Un any no pas com els altres
de menció d'honor.
Visca l'autor!
ha estat important
“Un altre any...”, “una vegada més...” i “dies més o dies menys...”, inicien molts resums que redactors, articulistes i cronistes dediquen a posteriori a l'edició anual del clàssic gironí Temps de Flors. Ara bé, si el redactor ha trepitjat carrers i places de la Ciutat Vella, la catedral, esglésies i capelles, patis de veritat; petits jardins semiabandonats, que esperen delerosos la vida que els dóna d'any en any l'exposició; palaus d'institucions, algun amb exhibició floral espectacular, ratllant l'exhibicionisme; rieres amb vestit nou, cinemes vells, oblidats, que han dormit dècades, i ara s'han incorporat a una ciutat accelerada que costa de seguir; monestir en singular, a Sant Daniel, petit paradís que els gironins coneixem i oblidem a la vegada, lloc escollit per uns cultivadors de les difícils azalees; escalinates de carrer o d'església i gran escalinata catedralícia, claustres vanitosos ensenyant ara el que degueren ser i que durant segles sols gaudien les novícies, la clausura i els frares a mig fer; soterranis amb històries dels sitis dels francesos, amb estrets túnels de destí desconegut, dels quals les males llengües d'antics escriptors, venjant-se de la Santa Inquisició, parlen de nocturnes i pecaminoses visites conventuals, i més que hi ha per veure i no veure. Retorno al principi: “...el redactor ha de transvasar al paper el miracle de Girona Temps de Flors”. Va haver-hi uns anys que els pocs que escrivien quelcom de l'exposició de flors, vigilàvem molt les opinions per dos motius: perquè els autors necessitaven ajuda, i perquè no teníem on comparar.
Sense copiar a ningú, aprenent de la naturalesa, de les floristes, dels vivers, i el toc genial català, els gironins –més aviat les gironines– aprengueren a treballar les exhibicions amb planta viva i, molt més difícil, planta i flor tallada. S'ha de dir per fer justícia a la dedicació desinteressada, que sortiren vertaderes mestres d'art floral, en la difícil especialitat del ram voluminós i estàtic. Algunes ja ens deixaren i les altres –mena de miracle– segueixen encara. És odiós posar noms: sempre se'n troben a faltar. M'hi atreviré: Maria Cobarsí, Carme Gimferrer, Maria Bachs, Assumpció Plana, Anna Claret, Raquel Domínguez, Maria Àngels Perpinyà, Montse Galí, Concepció Nicolazzi, Anna M. Figa, Margarida Pla, Mercè Martí i Concepció Plana. És un lot fet de memòria. Les que tot i ranquejant encara formen, crearen cada una un grup de joves deixebles, les quals fa anys que treballen aprofitant les idees de les mestres. És un plaer veure com operen en faltar dos o tres dies per inaugurar. Les plantes arriben un dia o dos abans d'inaugurar, a les 9, que són les 10, s'acaben els treballs i a les 11 s'inaugura.
Fins ací sols he fet un xic d'història i he passejat el relat per l'organització i he intentat dir que no hi havia res especial previst per a aquesta edició. El que ha succeït és que el volum de treballs s'ha disparat, la cobertura de nous emplaçaments ha començat, la qualitat indiscutiblement ha millorat visiblement en molts llocs i espectacularment en alguns, és clar. No estava previst ni tampoc desestimat: ha succeït. Encara que serà com passar la mà pel llom del gos amic. Cito alguns treballs. Els cignes i els nenúfars de l'Onyar de nit són de menció d'honor. Visca l'autor! El Cinema Modern ha sortit de les seves cendres amb un treball que queda a mig camí de l'ortodòxia i el progressisme. Sorprenent. De la Catedral, l'escalinata i el claustre, Sant Nicolau, Banys Àrabs, Sarraïnes i Sant Lluc, no fóra just dir “molt bé, com sempre”. Amb poques excepcions es nota si se sap mirar, un retorn al colorit de la flor, cosa que feia uns anys havia perdut nivell. Hi ha més flors, més color i més vida en les obres. He de citar dos treballs. Sant Martí, en deixar fa anys de fer el muntatge diversos grups i passar la responsabilitat a una sola persona, guanyà personalitat. Liderat per l'experimentada Montserrat Galí, dintre d'una línia ortodoxa, aconseguí obres per recordar. Ocupada ara en l'ordenació de treballs dels Amics de les Flors, dels quals no s'ha d'oblidar que encara construeixen la major part de l'exposició i la coordinació compartida amb Coralí Cunyat, fa uns anys deixà a mans de Rosa Maria Plana, veterana col·laboradora, la iniciativa del treball de Sant Martí. En una línia figurativa, han fet una presentació de les estacions de l'any. Tot el que es pot veure és realment el que és. L'obra és de menys imaginació, però de molt més treball. El públic agraeix poc el treball dels autors: l'intel·ligent observa els detalls i la massa cerca espectacle. Amb tot, han fet una bona feina que haurà tingut, crec, diverses valoracions. El monestir de Sant Daniel ha acollit una organització belga, de Gant. He de dir que el treball amb azalees –cents i cents– és un prodigi de senzillesa, bon gust i d'una plasticitat que corprèn. Les suaus corbes del color –hom oblida que són testos florits– que dibuixa el ventijol de garbí als sembrats quan en espigar canvien de color, o l'aura nocturna movent els llargs cabells d'una joveneta assecant-los al vent, o les sensuals formes d'una noia vint-i-unena, ben formada, sola i nua al sol amic de la Mediterrània. Sols un problema. S'ha de veure des d'un lloc elevat. D'altra manera no s'aprecia la dolçor de les corbes que serpentegen el pati del monestir. No tothom interpreta l'artista i sols veu un camió d'azalees en test. I té raó!
L'exposició acaba avui. Aquest haurà estat un any memorable per a Girona Temps de Flors. El salt qualitatiu i quantitatiu ha estat important. En primer lloc, la ciutat ha assumit el seu paper i ha integrat diversos llocs al comú. Tot plegat li dóna un aire festiu i atraurà encara més curiosos. Temps ha, els ciutadans anaven a poble com els pagesos al mas. “Hem baixat a Girona. I vosaltres, quan pujareu?”
