Opinió

FLORS I VIOLES

Un any no pas com els altres

Els cignes i els nenúfars de l'Onyar de nit són
de menció d'honor.
Visca l'autor!
Haurà estat un any memorable. El salt qualitatiu i quantitatiu
ha estat important

“Un altre any...”, “una vegada més...” i “dies més o dies menys...”, ini­cien molts resums que redac­tors, arti­cu­lis­tes i cro­nis­tes dedi­quen a poste­ri­ori a l'edició anual del clàssic gironí Temps de Flors. Ara bé, si el redac­tor ha tre­pit­jat car­rers i pla­ces de la Ciu­tat Vella, la cate­dral, esglésies i cape­lles, patis de veri­tat; petits jar­dins semi­a­ban­do­nats, que espe­ren dele­ro­sos la vida que els dóna d'any en any l'expo­sició; palaus d'ins­ti­tu­ci­ons, algun amb exhi­bició flo­ral espec­ta­cu­lar, rat­llant l'exhi­bi­ci­o­nisme; rie­res amb ves­tit nou, cine­mes vells, obli­dats, que han dor­mit dècades, i ara s'han incor­po­rat a una ciu­tat acce­le­rada que costa de seguir; mones­tir en sin­gu­lar, a Sant Daniel, petit paradís que els giro­nins conei­xem i obli­dem a la vegada, lloc esco­llit per uns cul­ti­va­dors de les difícils aza­lees; esca­li­na­tes de car­rer o d'església i gran esca­li­nata cate­dralícia, claus­tres vani­to­sos ense­nyant ara el que degue­ren ser i que durant segles sols gau­dien les novícies, la clau­sura i els fra­res a mig fer; soter­ra­nis amb històries dels sitis dels fran­ce­sos, amb estrets túnels de destí des­co­ne­gut, dels quals les males llengües d'antics escrip­tors, ven­jant-se de la Santa Inqui­sició, par­len de noc­tur­nes i peca­mi­no­ses visi­tes con­ven­tu­als, i més que hi ha per veure i no veure. Retorno al prin­cipi: “...el redac­tor ha de trans­va­sar al paper el mira­cle de Girona Temps de Flors”. Va haver-hi uns anys que els pocs que escri­vien quel­com de l'expo­sició de flors, vigilàvem molt les opi­ni­ons per dos motius: perquè els autors neces­si­ta­ven ajuda, i perquè no teníem on com­pa­rar.

Sense copiar a ningú, apre­nent de la natu­ra­lesa, de les flo­ris­tes, dels vivers, i el toc genial català, els giro­nins –més aviat les giro­ni­nes– apren­gue­ren a tre­ba­llar les exhi­bi­ci­ons amb planta viva i, molt més difícil, planta i flor tallada. S'ha de dir per fer justícia a la dedi­cació des­in­te­res­sada, que sor­ti­ren ver­ta­de­res mes­tres d'art flo­ral, en la difícil espe­ci­a­li­tat del ram volu­minós i estàtic. Algu­nes ja ens dei­xa­ren i les altres –mena de mira­cle– seguei­xen encara. És odiós posar noms: sem­pre se'n tro­ben a fal­tar. M'hi atre­viré: Maria Cobarsí, Carme Gim­fer­rer, Maria Bachs, Assumpció Plana, Anna Claret, Raquel Domínguez, Maria Àngels Per­pinyà, Montse Galí, Con­cepció Nico­lazzi, Anna M. Figa, Mar­ga­rida Pla, Mercè Martí i Con­cepció Plana. És un lot fet de memòria. Les que tot i ran­que­jant encara for­men, cre­a­ren cada una un grup de joves dei­xe­bles, les quals fa anys que tre­ba­llen apro­fi­tant les idees de les mes­tres. És un plaer veure com ope­ren en fal­tar dos o tres dies per inau­gu­rar. Les plan­tes arri­ben un dia o dos abans d'inau­gu­rar, a les 9, que són les 10, s'aca­ben els tre­balls i a les 11 s'inau­gura.

Fins ací sols he fet un xic d'història i he pas­se­jat el relat per l'orga­nit­zació i he inten­tat dir que no hi havia res espe­cial pre­vist per a aquesta edició. El que ha succeït és que el volum de tre­balls s'ha dis­pa­rat, la cober­tura de nous emplaçaments ha començat, la qua­li­tat indis­cu­ti­ble­ment ha millo­rat visi­ble­ment en molts llocs i espec­ta­cu­lar­ment en alguns, és clar. No estava pre­vist ni tam­poc deses­ti­mat: ha succeït. Encara que serà com pas­sar la mà pel llom del gos amic. Cito alguns tre­balls. Els cig­nes i els nenúfars de l'Onyar de nit són de menció d'honor. Visca l'autor! El Cinema Modern ha sor­tit de les seves cen­dres amb un tre­ball que queda a mig camí de l'ortodòxia i el pro­gres­sisme. Sor­pre­nent. De la Cate­dral, l'esca­li­nata i el claus­tre, Sant Nico­lau, Banys Àrabs, Sarraïnes i Sant Lluc, no fóra just dir “molt bé, com sem­pre”. Amb poques excep­ci­ons es nota si se sap mirar, un retorn al colo­rit de la flor, cosa que feia uns anys havia per­dut nivell. Hi ha més flors, més color i més vida en les obres. He de citar dos tre­balls. Sant Martí, en dei­xar fa anys de fer el mun­tatge diver­sos grups i pas­sar la res­pon­sa­bi­li­tat a una sola per­sona, guanyà per­so­na­li­tat. Lide­rat per l'expe­ri­men­tada Mont­ser­rat Galí, din­tre d'una línia orto­doxa, acon­seguí obres per recor­dar. Ocu­pada ara en l'orde­nació de tre­balls dels Amics de les Flors, dels quals no s'ha d'obli­dar que encara cons­tru­ei­xen la major part de l'expo­sició i la coor­di­nació com­par­tida amb Coralí Cunyat, fa uns anys deixà a mans de Rosa Maria Plana, vete­rana col·labo­ra­dora, la ini­ci­a­tiva del tre­ball de Sant Martí. En una línia figu­ra­tiva, han fet una pre­sen­tació de les esta­ci­ons de l'any. Tot el que es pot veure és real­ment el que és. L'obra és de menys ima­gi­nació, però de molt més tre­ball. El públic agra­eix poc el tre­ball dels autors: l'intel·ligent observa els detalls i la massa cerca espec­ta­cle. Amb tot, han fet una bona feina que haurà tin­gut, crec, diver­ses valo­ra­ci­ons. El mones­tir de Sant Daniel ha aco­llit una orga­nit­zació belga, de Gant. He de dir que el tre­ball amb aza­lees –cents i cents– és un pro­digi de sen­zi­llesa, bon gust i d'una plas­ti­ci­tat que corprèn. Les suaus cor­bes del color –hom oblida que són tes­tos flo­rits– que dibuixa el ven­ti­jol de garbí als sem­brats quan en espi­gar can­vien de color, o l'aura noc­turna movent els llargs cabells d'una jove­neta asse­cant-los al vent, o les sen­su­als for­mes d'una noia vint-i-unena, ben for­mada, sola i nua al sol amic de la Medi­terrània. Sols un pro­blema. S'ha de veure des d'un lloc ele­vat. D'altra manera no s'apre­cia la dolçor de les cor­bes que ser­pen­te­gen el pati del mones­tir. No tot­hom inter­preta l'artista i sols veu un camió d'aza­lees en test. I té raó!

L'expo­sició acaba avui. Aquest haurà estat un any memo­ra­ble per a Girona Temps de Flors. El salt qua­li­ta­tiu i quan­ti­ta­tiu ha estat impor­tant. En pri­mer lloc, la ciu­tat ha assu­mit el seu paper i ha inte­grat diver­sos llocs al comú. Tot ple­gat li dóna un aire fes­tiu i atraurà encara més curi­o­sos. Temps ha, els ciu­ta­dans ana­ven a poble com els page­sos al mas. “Hem bai­xat a Girona. I vosal­tres, quan puja­reu?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia