Balanç decebedor

De la crisi, deien, havíem d'apren­dre lliçons, repar­tir el tre­ball i els recur­sos, deien; fer efi­ci­ents els ser­veis sense per­dre qua­li­tat, deien; selec­ci­o­nar la des­pesa... En defi­ni­tiva, deien, dei­xar de viure “per sobre de les nos­tres pos­si­bi­li­tats”. El balanç –en forma d'estadísti­ques fre­des, que ocul­ten dra­mes reals– deixa més difi­cul­tats per als des­fa­vo­rits: pre­ca­ri­e­tat, pobresa energètica, pobresa labo­ral de la gent que, tot i tre­ba­llar, no pot sobre­viure dig­na­ment. I mol­tes d'altres. Els res­pon­sa­bles públics, i també alguns de pri­vats, hau­rien de medi­tar si el diagnòstic, que ens cul­pa­bi­lit­zava d'haver esti­rat més el braç que la màniga, i la solució, reta­llar fins a dei­xar els gecs con­ver­tits en armi­lles, han estat prou encer­tats. Sem­bla que no pas.