Eurovisió

A Euro­visió se li podria apli­car l'axi­oma de Gary Lineker sobre el fut­bol, “un esport que juguen onze con­tra onze i sem­pre gua­nyen els ale­manys”. En el cas del fes­ti­val, un espec­ta­cle d'apa­ra­dor i no un con­curs de cançons, sem­pre gua­nyen els suecs. Dis­sabte, el suec va can­tar als herois que som tots men­tre jugava amb el fons d'ani­mació i així de sim­ple es va endur el premi tot i l'efec­tista himne lli­ber­tari –l'apa­ra­dor que dèiem– de la russa Polina Gaga­rina, de blanc com una ves­tal grega a punt per al sacri­fici. I ja està bé aquest statu quo a la tele , no tant per tra­dició –a Espa­nya li van
donar els 15 punts de sem­pre i per la vin­tena posició– sinó per la teo­ria gato­par­di­ana de la vida: alguna cosa ha de can­viar perquè tot con­tinuï igual.