Un país viu

Aquells que han tin­gut la temp­tació de liqui­dar el procés sobi­ra­nista apel·lant a la victòria muni­ci­pal de l'eix “social” s'ho han de fer mirar. Podria ser que, per con­tra, l'anhel de canvi, la desin­hi­bició democràtica que ha donat ales a opci­ons com la que repre­senta Ada Colau, es decanti en les pròximes elec­ci­ons cap al tren­ca­ment naci­o­nal. El tren­ca­ment amb Espa­nya. El país –i el procés– és viu. Encara més. És viu a les Illes Bale­ars, on el Par­tit Popu­lar ha patit un càstig sever i neces­sari. I és viu, con­tra el pronòstic i la província, al País Valencià. Que també són país. El cas valencià enllu­erna. Aquells que pro­cla­ma­ven, des de Cata­lu­nya i encara fa ben poc, que els valen­ci­ans “es merei­xen” el PP no n'encer­ten ni una. Els valen­ci­ans “es merei­xen” això que han votat ara. La devas­tació d'un règim que ha devas­tat el país. El progrés que ha de venir no és només social, també és naci­o­nal. Només cal mirar els resul­tats de Com­promís. La força que lide­ren Mònica Oltra i Enric Morera ha tren­cat la bar­rera del so. El pròxim alcalde de València, per pri­mera vegada des del 1707, es creu el seu país. Joan Ribó té clar on viu i què parla. Com­promís, a més, s'ha con­ver­tit en la ter­cera força política i ha estat reco­ne­gut i votat en ciu­tats cas­te­lla­no­par­lants. Vejats mira­cle! Sant Vicent pot tor­nar a casa. Se'n va anar, amb raó, espol­sant-se les espar­de­nyes. I el tio Canya. Pot­ser des de Cata­lu­nya tot això no es valora com cal. Mal fet. Hi ha país. De Sal­ses a Guar­da­mar. I mar enllà.