Arriscar

Van pas­sant els anys, les dia­des, les elec­ci­ons, els pres­su­pos­tos i el pro­jecte sobi­ra­nista no acaba de ser con­su­mat. La inde­cisió, la desídia o una enco­berta manca de volun­tat real per part de les elits polítiques està tenint com a resul­tat la mobi­lit­zació de l'uni­o­nisme a Cata­lu­nya, la con­cessió a l'Estat espa­nyol d'un temps preciós per orga­nit­zar res­pos­tes al repte seces­si­o­nista i la pos­si­bi­li­tat de repro­duir velles dinàmiques per part de les for­ces cata­la­nis­tes, com ara la temp­tació de fer pas­sar el con­flicte social al davant del naci­o­nal i obrir així la porta al pacte amb for­ces que encara apos­ten per la reforma del sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal vigent.

A aquest envi­tri­co­llat con­text s'hi afe­geix la cons­ta­tació que, en una democràcia de baixa qua­li­tat com és l'espa­nyola, la demanda inde­pen­den­tista no es pot cana­lit­zar a través de la nego­ci­ació i de la deli­be­ració, sinó que exi­geix un fac­tor de rup­tura, un gest uni­la­te­ral que, com en gai­rebé tots els pro­ces­sos inde­pen­den­tis­tes que ens han pre­ce­dit, depèn més de fac­tors de poder que de majo­ries i que reclama movi­ments audaços i ràpids. En aquest període ja massa llarg que s'obre amb l'11 de setem­bre del 2012 s'han per­dut almenys dues opor­tu­ni­tats de pre­ci­pi­tar els fets: la pri­mera, després de la colos­sal mani­fes­tació esde­vin­guda en la men­ci­o­nada data i, la segona, després del 9-N i la reve­lació de la impotència de l'Estat per avor­tar el procés par­ti­ci­pa­tiu. No obs­tant això, els res­pon­sa­bles polítics, tot començant pel pre­si­dent Mas i pels ali­ats par­la­men­ta­ris d'ERC, van pre­fe­rir para­pe­tar-se en objec­tius secun­da­ris com ara la pre­tensió de cele­brar una con­sulta acor­dada (“car­re­gar-se de raons”, en deien) o el pro­jecte al·legat pels repu­bli­cans d'ampliar la majo­ria sobi­ra­nista tot pro­mo­vent l'atracció dels inde­ci­sos a la causa. Ara una bona munió dels inde­ci­sos està en con­di­ci­ons de gover­nar l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona a través de Bar­ce­lona en Comú després d'haver mino­rit­zat ERC. Sí, han pas­sat mol­tes coses però Cata­lu­nya con­ti­nua essent una comu­ni­tat autònoma de règim comú en una situ­ació molt més precària que abans de la reforma de l'Esta­tut del 2006. Men­tre els diri­gents polítics no ens por­tin a Ítaca, tenim una Gene­ra­li­tat amb més de 60.000 mili­ons d'euros de deute, la immersió lingüística a les esco­les amenaçada, un gra­pat de com­petències lami­na­des pels poders de l'Estat i uns ser­veis públics cada cop més ero­si­o­nats.

El pacte entre CiU-ERC i les asso­ci­a­ci­ons sobi­ra­nis­tes del 30 de març pas­sat va con­fir­mar la volun­tat de retar­dar la cesura per satis­fer dos nous objec­tius pre­vis: la recerca d'un supo­sat man­dat democràtic amb les elec­ci­ons del 27-S i la cons­trucció d'estruc­tu­res d'estat. Però aquest pro­jecte con­ti­nua par­tint de la con­tra­dicció que sig­ni­fica pro­po­sar-se un canvi radi­cal de marc polític sense voler assu­mir els cos­tos del canvi, que, bàsica­ment, són accep­tar la incer­tesa inhe­rent als moments ante­ri­ors i poste­ri­ors d'una rup­tura. La classe política sobi­ra­nista i bona part de la soci­e­tat cata­lana que afirma donar suport a la inde­pendència sem­bla que vul­guin tren­car sense arris­car, tenir-ho tot tan ben pre­pa­rat que, de fet, no acabi de sem­blar una rup­tura, ni un con­flicte, ni res d'allò que tra­di­ci­o­nal­ment ha acom­pa­nyat la cre­ació de nous estats. Aquest plan­te­ja­ment té el perill d'allar­gar inde­fi­ni­da­ment el procés. Així, si el cata­la­nisme ha estat trenta anys recla­mant una millora en l'auto­go­vern també pot estar trenta anys més cons­truint estruc­tu­res d'estat i con­si­de­rant que els fac­tors de segu­re­tat encara no estan prou madurs per fer el pas (i si depèn d'Espa­nya no ho esta­ran mai perquè sem­pre posa­ran pals a les rodes amb tot el seu apa­rell repres­siu de poder per impe­dir que es con­creti la Hisenda pròpia, un fons que garan­teixi el paga­ment de les pen­si­ons o una força de con­trol del ter­ri­tori).

Alguns pobles van sal­tar a la pales­tra amb mit­jans molt més pre­ca­ris que els nos­tres, sense tan­tes auto­e­xigències i con­tra ene­mics molt més pode­ro­sos. Van arris­car i van gua­nyar. Aquí, després de gai­rebé tres anys de procés, encara no sabem, o no volem saber, què estem dis­po­sats a sacri­fi­car per arri­bar fins al final.