Opinió

De set en set

Esport rei

La sobreactuació dels ofesos és tanta com la infatuació dels ofensors

El fut­bol com a espec­ta­cle de mas­ses sem­pre ha ser­vit perquè el tre­ba­lla­dor perdi de vista la seva rutinària existència i, gràcies a la sim­ple con­tem­plació de cer­tes habi­li­tats en l'impuls d'una pilota, es senti trans­por­tat a la dimensió èpica; ha ser­vit perquè, en unes ciu­tats com més va més grans, a través d'uns ritu­als que inclo­uen ban­de­res, càntics i insults als con­tra­ris, el ciu­tadà expe­ri­menti la il·lusió de ser d'algun lloc, i ha ser­vit en defi­ni­tiva perquè el públic es des­fo­gui i no pro­vo­qui mals més gros­sos. Els qui ara fan veure que s'escan­da­lit­zen perquè han sen­tit xiu­lets con­tra un himne i con­tra unes auto­ri­tats, fan pen­sar en el poli­cia de Casa­blanca quan diu allò de “Oh, aquí s'hi juga” –és un tòpic molt freqüentat, però inde­fu­gi­ble perquè en el catàleg de recur­sos dels polítics fa temps que no hi ha inno­va­ci­ons–; ara s'excla­men: “Oh, aquí s'hi xiula!”, com si ho tin­gues­sin mal entès, com si no sabes­sin a què juguem quan anem a veure jugar a fut­bol. La sobre­ac­tu­ació dels ofe­sos és tanta com la infa­tu­ació dels ofen­sors, que atri­bu­ei­xen a l'enèsim epi­sodi de xiu­la­des la con­dició de mani­fes­tació política, des­a­fi­a­ment ins­ti­tu­ci­o­nal i fita del procés. És clar que tot s'apro­fita, però si Madrid vol apli­car l'arti­cle 155 de la Cons­ti­tució per sub­jec­tar una auto­no­mia indòcil, segu­ra­ment tro­ba­ria argu­ments més con­sis­tents, i si des d'aquesta s'hagués vol­gut fer un cop d'efecte, lla­vors una incom­pa­rei­xença majo­ritària de públic o un silenci estricte hau­rien estat molt més relle­vants. El que és incon­ce­bi­ble és pre­ten­dre des­pu­llar el fut­bol de referències ter­ri­to­ri­als i polítiques, o ins­tau­rar el puri­ta­nisme ver­bal i ges­tual. No s'hi va a lluir mane­res diplomàtiques ni apre­ci­a­ci­ons cava­lle­res­ques, sinó a esbra­var els pit­jors ins­tints de la huma­ni­tat en un parèntesi sense més trans­cendència. I pel que fa a l'ús del xiu­let com a ins­tru­ment d'Estat, convé no obli­dar mai, per si de cas, la frase atribuïda a Di Ste­fano: “Hem jugat com mai i hem per­dut com sem­pre.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia