Ignorància que ofèn

Els cata­lans estem acos­tu­mats a sen­tir gent que no ens tracta bé: o ho fan amb mala fe o amb una ignorància que ofèn. Fa anys, a Madrid, em van arri­bar a dema­nar si par­lava català a casa. Actu­al­ment, només cal bus­car deter­mi­nats canals de tele­visió o com­prar deter­mi­nats dia­ris per tro­bar gent que mal­parla de nosal­tres o demos­tra una ignorància que ofèn, si ens neguem a creure que hi pugui haver tanta mala fe al món. Ja ens ente­nem.

Aquesta vegada m'ha ofès una per­sona a la qual no conec per­so­nal­ment, però de la qual tenia una bona opinió: Amando de Miguel, un sociòleg, que va viure una pila d'anys a Cata­lu­nya. Coin­ci­deixo amb ell en el fet que faig visi­tes a l'hos­pi­tal i que m'he hagut de ven­dre la bibli­o­teca. Va dir en una entre­vista que una Cata­lu­nya inde­pen­dent no seria més rica sense Espa­nya “perquè la pui­xança cata­lana res­pon a una encer­tada aposta esta­tal per con­cen­trar la indústria a Cata­lu­nya i Euskadi. Això va atreure tanta gent d'altres regi­ons”. (La Van­guar­dia, 26 de maig 2015)

No penso dedi­car ni una rat­lla d'aquest arti­cle a demos­trar la fal­se­dat de la seva afir­mació. És com si em digués que el català és un dia­lecte. Com es tracta d'una per­sona que ens coneix i d'un alt nivell de cul­tura, tinc els meus dub­tes sobre la seva supo­sada ignorància. En el cas de la xiu­lada a la Marcha Real en el camp del Barça, amb motiu de la final de la copa, la pre­gunta ade­quada és per què van xiu­lar? I en el cas que plan­tejo: per què una per­sona edu­cada i culta
pot dir una bes­ti­esa així?

Tot sovint em demano si som els cata­lans els qui hem d'anar al psi­quia­tre o són els altres els qui ho han de fer. Fa pocs anys vaig publi­car un lli­bre que es deia Espa­nya, un pes fei­xuc, en el qual no sor­tia la paraula inde­pendència, però expli­cava les males pas­sa­des que ens han arri­bat a fer els nos­tres veïns en els dar­rers dos-cents anys. No era un lli­bre escrit en estat d'exal­tació, com
el que em va dei­xar l'afir­mació d'Amando de Miquel.

Aquest any he tin­gut molts dis­gus­tos. De fet, he tin­gut dis­gus­tos tota la vida. Les ale­gries les he tro­bat en la família i alguns amics, però quan t'ado­nes que l'or s'ha con­ver­tit en llauna no sé ben bé què haig de pen­sar o fer.
I el que diu Amando de Miguel em deixa mal gust de boca. Què hem de fer els cata­lans per evi­tar aquesta ignorància que ofèn? I no em refe­reixo a sor­ti­des polítiques, sinó intel·lec­tu­als.

No sóc un igno­rant. Domino, més o menys, alguns pedaços de la nos­tra cul­tura, com és el cas de la història econòmica cata­lana. Però no cal ser un estudiós per saber que l'afir­mació d'Amando de Miguel és falsa. Tots igno­rem més coses que les que sabem, però n'hi ha algu­nes que reque­rei­xen només un vernís de conei­xe­ments.

Ja m'he fet un embo­lic. Sem­pre em passa igual quan començo a par­lar o a escriure sobre aques­tes coses.

El sociòleg Amando de Miguel ha d'anar al psi­quia­tre?
El peri­o­dista que el va entre­vis­tar no es va ado­nar que l'havia dita grossa? Amb els anys veig fan­tas­mes? És que tinc
la pell molt prima?