Prou comptagotes

Suc­ce­eix en la vida política com en les famílies: que quan van mal­da­des, les dones o alguna dona acaba fent-se càrrec de la situ­ació. És molt pos­si­ble que la seva llarga història de gestió de la quo­ti­di­a­ni­tat hagi faci­li­tat el seu com­promís en moments en què la política de grans majúscu­les i res­se­cats llen­guat­ges ha mos­trat la seva inca­pa­ci­tat per donar sor­tida al males­tar social, a la des­a­fecció, als escàndols i al pati­ment cau­sat per tan­tes desi­gual­tats. Moltíssi­mes dones han vol­gut no sola­ment par­ti­ci­par en els movi­ments soci­als sinó pren­dre les reg­nes del govern de les ins­ti­tu­ci­ons. Sorprèn molt la natu­ra­li­tat amb què aquesta ràpida visu­a­lit­zació de les dones en molts lide­rat­ges ha estat vis­cuda per la ciu­ta­da­nia. Sorprèn perquè recor­dem, no fa pas tant, les nor­ma­ti­ves que alguns par­tits varen haver d'esta­blir per asse­gu­rar la presència d'algu­nes poques dones en llocs de repre­sen­tació i coman­da­ment. S'havia d'aca­bar amb la gai­rebé nul·la presència feme­nina, que en aquest com en d'altres ter­renys de la vida col·lec­tiva vol­tava el sis per cent. Xifra que, com una male­dicció, es repe­tia allà on no es pre­nien mesu­res cor­rec­to­res. Varen seguir un camí de pro­gres­siva inclusió (quo­tes, aug­ment de per­cen­tat­ges, pari­tat...) acom­pa­nyat d'un sovin­te­jat mal humor per part de molts com­panys; un camí, però, que va comp­tar amb el suport de bona part d'aquest movi­ment ampli, ric i plu­ral que ano­me­nem femi­nisme.

L' eclosió en aquests moments de les dones en tots els ter­renys de la vida pública ha com­ple­tat la tasca, mal­grat que en molts àmbits de la vida social i del tre­ball elles seguei­xen estant espe­ci­al­ment per­ju­di­ca­des, vícti­mes cada cop més de les desi­gual­tats que els últims anys han anat des­truint tei­xit social. Mol­tes dones han sabut cap­tar, trac­tar i encar­ri­lar posi­ti­va­ment els dar­rers grans males­tars soci­als.

I ara, què? Ja no es tracta tan sols d'asso­lir una quan­ti­tat mínima de presència feme­nina per poder fer sen­tir una veu llar­ga­ment silen­ci­ada en l'àmbit públic. Ara cal que –contrària­ment al succeït amb els últims governs con­ser­va­dors– la seva acció política deixi de ser una dòcil rèplica feme­nina dels objec­tius, mit­jans i for­mes de fer alhora patri­ar­cal i des­truc­ti­va­ment neo­li­be­ral. Calen objec­tius més pro­pers a la vida quo­ti­di­ana de la ciu­ta­da­nia, calen for­mes de tre­ball que esbor­rin aquest tret tan propi del patri­ar­cat que es fona­menta en la dura lògica de la com­pe­tició per entrar en la coo­pe­ració, el diàleg i la tolerància tal com ho exi­gei­xen els resul­tats de les dar­re­res elec­ci­ons. La política porta segles entesa com una altra forma de fer la guerra, de duels cons­tants a l'inte­rior i a l'exte­rior de les seves fron­te­res. Ara calen models d'orga­nit­zació i d'acció inclu­sius que no impo­sin uni­for­mi­tat ni jerar­quies exclo­ents, que dia­lo­guin amb la plu­ra­li­tat d'opi­ni­ons dels mili­tants i no diguem ja de la soci­e­tat.

Tasca dura, pos­si­ble­ment lenta. Però, ara que les dones ja no entren amb comp­ta­go­tes, con­fiem en la seva capa­ci­tat d'emprar les parau­les en comp­tes de la força, d'apedaçar en comp­tes de seguir estri­pant el tei­xit social, de veure per­so­nes dar­rere les macro­xi­fres... En defi­ni­tiva, d'emprar tota aquesta intel·ligència que elles han emprat durant segles en el món pri­vat i que dar­re­ra­ment han sabut apli­car als movi­ments soci­als i a la feina pro­fes­si­o­nal. Dura tasca d'apre­nen­tatge envers els adver­sa­ris polítics i la ciu­ta­da­nia, de cara enfora. Dura tasca amb els pro­pis, de cara endins. Tasca que ha de tenir, necessària­ment, un nou relat polític. Com ens diu Mariam Pearl: “Qui con­trola les històries té el poder. Si tu con­ven­ces el teu poble que a l'Iraq hi ha armes de des­trucció mas­siva, el por­tes a una guerra; si una soci­e­tat diu a les nenes que l'ablació és bona, no neces­sita cap altra jus­ti­fi­cació. Les dones han de par­lar perquè es cone­gui una altra nar­ra­tiva.”