Propi del temps

Ara s'ha posat de moda par­lar de “nova política” per refe­rir-se a deter­mi­na­des for­ma­ci­ons o mane­res de fer a les quals s'atri­bu­ei­xen vir­tuts que no tin­drien els qui s'han que­dat amb la llufa pen­jada de fer “vella política”. Qui­nes siguin aques­tes vir­tuts no importa gaire, l'impor­tant és el marc men­tal que es vol impo­sar en els ciu­ta­dans perquè dei­xin de votar unes opci­ons i en votin unes altres. Ningú no vol córrer el risc de no apun­tar-se a una nove­tat, encara que això de veure de bon ull qual­se­vol cosa pel sim­ple fet que és nova, és un cos­tum de fa molts anys –sense anar més enrere, de fa un segle, quan es va impo­sar l'art ano­me­nat d'avant­guarda i les ide­o­lo­gies pro­pen­ses a fer des­fi­lar els civils d'uni­forme pel car­rer–, un cos­tum que con­vin­dria qüesti­o­nar seve­ra­ment. Però apun­tar-se a les nove­tats sig­ni­fica com­bre­gar amb unes rodes de molí impres­si­o­nants, i fer veure que es posen molt bé. Apa­rei­xen uns tras­tos enmig del car­rer major, i si no ho recu­llen tot seguit uns que van en fur­go­ne­tes blan­ques, no falla: és art, i s'ha de dir que, mira, és ori­gi­nal i que bé que l'ajun­ta­ment potenciï la cre­a­ti­vi­tat, encara que en el monòleg inte­rior tot­hom en diu fàstics. La xer­rola dura­ria hores si no fos que és hora de men­jar. Llàstima que, en lloc de men­jar, hom es vegi obli­gat a degus­tar una erràtica fusió de tex­tu­res i sabors feta amb pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat i tècni­ques de llu­nya­nia. S'ha de dir que ja era hora que tinguéssim l'opor­tu­ni­tat d'edu­car el nos­tre gust amb tanta cre­a­ti­vi­tat lúdica, i no s'ha de dir per res del món que el que ens venia bé era un plat de faves i un ros­tit. I dels tòpics culi­na­ris als polítics, sem­bla de rigor fer l'elogi de la gent nova que entra a les ins­ti­tu­ci­ons, tot i que ja fa anys que hi tre­ba­llen o, més ben dit, se'n bene­fi­cien. Encara ara, immu­nes a l'experiència i obli­do­sos de la història, hi ha molta gent dis­po­sada a com­prar qual­se­vol cosa si els la sege­llen amb l'eti­queta de nova, fent callar la consciència que els recorda que els han enre­dat tan­tes vega­des que podria molt ben ser que hi tor­nes­sin.