Humor en comú

Mai no qüesti­o­nem el ser­vei postal quan algú el fa ser­vir per enviar un taló sense fons, o una carta amenaçadora, o paquets de mer­ca­de­ria frau­du­lenta, però sem­bla que, cada vegada que algú demos­tra la seva ignorància o la seva immo­ra­li­tat en una xarxa social, faci falta par­lar del fun­ci­o­na­ment d'aquesta, de les regles que hi regei­xen, de la llei i de l'ètica. El nou regi­dor de Cul­tura de l'Ajun­ta­ment de Madrid ha durat dos dies perquè han trans­cen­dit unes fra­ses que va escriure a Twit­ter fa anys, però la culpa no és de Twit­ter, la culpa és seva. Els experts de guàrdia s'afa­nya­ran a dir que no n'hi ha per tant, perquè la lli­ber­tat d'expressió s'ha de sal­va­guar­dar sem­pre, encara que ens des­a­gra­din pro­fun­da­ment les seves parau­les, i perquè al cap­da­vall la gent s'expressa per inter­net com ho fa al bar, per riure i des­fo­gar-se i sense pen­sar-s'hi gaire. Així és, i així queda un xim­ple retra­tat per la història.

No ha de ser un delicte dir xim­ple­ries, però qui n'ha dit no pot pre­ten­dre que no tin­guin con­seqüències. Després, les excu­ses de mal paga­dor no fan altra cosa que per­fi­lar el retrat. Tan valents a Twit­ter (o al bar) i tan covards a l'hora de treure la cara. L'últim refugi que els queda, com els dolents a col·legi quan els enxam­pen, és dir: “Aquell també ho ha fet.” El pro­blema del nonat regi­dor de Cul­tura no és haver mani­fes­tat un sen­tit de l'humor exe­cra­ble –cosa que l'inha­bi­lita com a com­pany de taula però que en prin­cipi no pres­su­posa la seva incom­petència com a ges­tor–, el pro­blema és que els acu­dits dolents que va repro­duir són pre­ses de posició polítiques.

Hi ha una extrema esquerra que ha vic­to­re­jat mol­tes matan­ces; que ha començat rela­ti­vit­zant i fins i tot jus­ti­fi­cant l'existència de grups ter­ro­ris­tes i ha pros­se­guit menys­pre­ant les seves vícti­mes; que ha començat denun­ci­ant l'existència d'Israel i ha aca­bat bana­lit­zant l'Holo­caust i aplau­dint la mort de qual­se­vol jueu. Una extrema esquerra que ve de lluny i que ara rebrota en les can­di­da­tu­res demagògiques de la mal ano­me­nada nova política.