Barcelona

Un dels gene­rals con­que­ri­dors tra­ient el nas pel Tibi­dabo va dir esto­rat:

-“Quién es el cabrón que ha per­mi­tido eso?”

El gene­ral, tot i car­re­gat d'estre­lles, patia de les man­can­ces dels cas­te­llans que no saben història. Per aquell home la història era Don Pelayo, El Mio Cid i la Reina Catòlica.

Ni ell ni ningú d'enllà sap que men­tre Madrid era un “villor­rio” Bar­ce­lona era la mes­tressa de la medi­terrània i jun­ta­ment amb Aragó, València i les Illes havia fet la con­fe­de­ració política més exem­plar de l'edat mit­jana, segons Run­ci­man, un anglès.

Però aque­lla ciu­tat espo­ne­rosa llançada mar enllà esde­vingué només una pro­cessó de Cor­pus on Nos­tramo sor­tia a pas­se­jar pels car­rers en el tron de Martí l'Humà, com encara hi surt. I la geganta lluïa la moda.

El des­vet­lla­ment del país no va començar a la Ciu­tat Com­tal, va sor­tir com una flor de ros­toll entre la gent del camp can­tant que Déu hi havia pas­sat en pri­ma­vera i d'ací mossèn Cinto, el poeta únic.

El moder­nisme fou bar­ce­loní a totes fent de Bar­ce­lona una ciu­tat única d'aquest estil que enyo­rava el gòtic somi­ant cate­drals amb en Gaudí.

Amb en Macià ens somiàrem terra lliure, però tot se'n va anar d'orris amb la guerra. Con­tra allò que es podia espe­rar del gene­ral Manaia, aquest era massa llest per no apro­fi­tar-se d'una ciu­tat que faria el con­tra­punt a la glòria de Madrid fins i tot en el fut­bol. De tant en tant al Barça li dei­xava gua­nyar alguna lliga. Quan aquell home va fer a totes, la cons­pi­ratòria va sor­tir a flor i ens vam tro­bar entre els que deien que si hi havia justícia social no hi havia pro­ble­mes de naci­o­na­li­tat i es lluïen posant l'exem­ple de Iugoslàvia i els altres girant la truita deien que si teníem lli­ber­tat hi hau­ria justícia. La idea de lli­ber­tat va anar ama­rant el poble, se sen­tia capaç de treure's el jou i va assal­tar els car­rers can­tant la lli­ber­tat i la inde­pendència. Però els par­tits polítics van emmer­dis­sar-se amb bara­lles de ratolí que bes­can­ta­ven el somni de lli­ber­tat.

I vet ací a la Casa Gran de Bar­ce­lona hi tenim una senyora que veu Espa­nya tal­ment la Camacho.