L'ast

Amb el pollas­tre a l'ast passa com amb els rove­llons, tot­hom sap d'un lloc, d'una rove­llo­nera exclu­siva, on els fan millors. És cert que Cata­lu­nya és al cim de la cuina, que els ger­mans Roca, osten­ten un títol mun­dial, com Fer­ran Adrià en el seu moment, i encapçalen tota la legió de gene­rals de l'exer­cit català dels fogons, però el pollas­tre a l'ast pre­si­deix les tau­les domi­ni­cals.

Volem fer el recep­tari català patri­moni de la huma­ni­tat, però el suc del pollas­tre a l'ast, car­re­gat de pebre i amb una rodanxa de lli­mona és la tinta amb què s'escriu la història de l'àpat esti­uenc per excel·lència. És cert que també aquest és un pro­ducte deses­ta­ci­o­na­lit­zat, que n'hi ha tot l'any, però abans, quan jo era peti­tet, era un senyal d'estiu. La fragància que deixa anar la pell ros­tida, crui­xent, feta crosta enne­grida, car­re­gada de pebre, i bar­re­jada amb la crema de pro­tecció solar em fan fer el gest mecànic d'espol­sar-me les cames per si se m'ha que­dat engan­xat algun gra d'arena de la platja. És l'efecte Pau­lov. Pollas­tres i mit­jos pollas­tres tallats amb tisora i encap­su­lats en baci­nes d'alu­mini i tapa de cartró. Pollas­tres cuits per homes suats, en aquest armari de foc, una versió moderna d'un enginy de tor­tura. Però això ho ha dut la indus­tri­a­lit­zació. Perquè l'ast, la barra de ferro o metàl·lica on s'inse­reix la carn que va girant prop de les fla­mes o el forn, ve de lluny. Al lli­bre del Coch i al Sent Soví ja apa­rei­xien recep­tes a l'ast, però mai com ara havíem vist cues de gent que espera la seva ració, que espera que li resol­guin el menú. Les coques de recapte fan la resta, o una bona ama­nida, o una russa i unes impres­cin­di­bles pata­tes fre­gi­des. Això fa estiu.
És clar que em direu que n'hi ha tot l'any. Ara hi ha de tot tot l'any, però no passa tan bé com ara. L'únic que m'esbor­rona és pen­sar que el que podia ser un plat per a un dia de platja acabi esde­ve­nint un recurs massa sovin­te­jat. Voldrà dir que posats a no pen­sar què ens ofe­reix el calen­dari en clau gas­tronòmica, ens pas­sa­rem l'estiu donant vol­tes a l'ast, vol­tes com en una sínia ali­mentària.