El tema del dia

La calor és el tema d'actu­a­li­tat. La gent quan es troba en un ascen­sor, en una escala o a la con­sulta del metge no comenta res sobre Grècia, la guerra de l'Iraq o el tren­ca­ment de CDC amb UDC. Les per­so­nes civi­lit­za­des sem­pre bus­quen un motiu sense raons, qual­se­vol cosa que per­meti més aviat l'acord que no pas les diferències. La tem­pe­ra­tura sem­pre ha estat un gran recurs de la con­vivència. Es fa difícil tro­bar un des­a­cord amb algú, quan aquests dies et diu: “Quina calda” o “amb aquesta calor sem­bla que em llevi can­sat”, o aquell que ho sap tot i ens anima dient: “I crec que encara durarà set o vuit dies.” Els millors, però, sem­pre han estat els bur­le­tes. Jo havia cone­gut un home de Camp­devànol que una vegada que li van comen­tar la calor que feia i la secada que hi havia, va res­pon­dre: “Això res. Encara recordo aquell any que vàrem haver de fon­dre la can­sa­lada per bate­jar la cana­lla.” Al Ripollès sem­pre hem man­tin­gut una relació d'amor i odi amb les tem­pe­ra­tu­res extre­mes. Són com aquell parent que en un prin­cipi és ben­vin­gut pel temps que ha pas­sat sense veure'ns i del qual aca­bem fins als nas­sos quan no hi ha manera que marxi. A mi m'agra­den molt les tar­des dels diu­men­ges d'estiu de forta xafo­gor. Sobre­tot, prop de les qua­tre de la tarda, quan car­rers i pla­ces estan com­ple­ta­ment buits de vida i els pocs sorolls adqui­rei­xen el seu dret a lloc i con­dició. Des d'una taula d'una ter­rassa buida i sota un para-sol inútil, es pot ubi­car el plor d'un nadó, la veu metàl·lica d'un locu­tor o una pica­ba­ra­lla fami­liar en la fos­cor que hi ha rere les per­si­a­nes abai­xa­des o els por­ti­cons mig tan­cats. Només a la nit, els sorolls sonen tan clars. La tos­sera del mateix home que va a la fàbrica de mati­nada, les per­si­a­nes dels qui comen­cen a tre­ba­llar massa aviat o els lla­drucs d'un gos mati­ner ens mar­quen el temps i el lloc com el millor rellotge. I això no sig­ni­fica, ni de bon tros, que no m'agradi el xivarri confós de la gent que omple les pla­ces fugint cap al cap­ves­pre de la claror renun­ci­ada; de la mai­nada que pren pos­sessió dels car­rers quan la fos­cor els empara; i dels crits inin­tel·ligi­bles i bar­re­jats que sor­gei­xen dels tele­vi­sors amb les sales de fines­tres ober­tes. Vet aquí que per aquest estiu no puc reco­ma­nar res millor con­tra la calor que assu­mir-la amb tots els seus sons i colors.