Les pegues de Pegida

No són bons moments per a la lírica musul­mana. Pegida, el movi­ment que pro­pugna l'antiis­la­mit­zació d'Europa, comença a arre­lar a Cata­lu­nya. La Cata­lu­nya plu­ral ho enca­beix tot, fins i tot l'odi i el menys­preu. Què volen, aquesta gent? Una Cata­lu­nya neta. El seu dis­curs desin­fec­tant acon­se­gueix alguns adep­tes. No són un par­tit, però tenen la com­pli­ci­tat de Pla­ta­forma per Cata­lu­nya. Han creat un per­fil a Face­book. Els seus mil amics fan comen­ta­ris als posts del movi­ment ciu­tadà, que bàsica­ment es dedica a cri­ti­car els polítics i els seus sous. Els comen­ta­ris no són serens: gent indig­nada, a l'atur, amb ràbia con­tra els immi­grants. Montse Bis­bal, la seva dele­gada, ho té clar: qui viu a Espa­nya s'ha de ves­tir com els espa­nyols, men­jar com ells i par­lar com ells. “A Europa no neces­si­tem aques­tes mino­ries, són les mino­ries les que ens neces­si­ten: o t'inte­gres, o mar­xes.”

Els diri­gent cata­lans de Pegida ja s'han mobi­lit­zat, han anat a Ale­ma­nya a visi­tar la cen­tral i estan inten­tant que Pegida qua­lli. L'Hos­pi­ta­let, Ter­rassa, Bada­lona són alguns dels punts calents pel seu antiis­la­misme recal­ci­trant.

Seguei­xen el fil argu­men­tal de Pla­ta­forma per Cata­lu­nya, que en el seu pro­grama diu lite­ral­ment que “la immi­gració islàmica, mas­siva a Cata­lu­nya, posa en perill les nos­tres senyes d'iden­ti­tat euro­pees pel que fa a la lli­ber­tat per­so­nal i col·lec­tiva, la democràcia com a mitjà de presa de deci­si­ons, la cul­tura gre­co­lla­tina, la religió cris­ti­ana, la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya o les tra­di­ci­ons popu­lars”, pro­pug­nen una neteja ètnica: no volen que per­so­nes que no siguin “els de casa” s'ins­tal·lin, vis­quin, tre­ba­llin o con­vis­quin a Cata­lu­nya.

Els con­tra­ris a Pegida, que volen una soci­e­tat justa, on es res­pec­tin els drets de totes les per­so­nes, indi­fe­rent­ment del seu país o regió d'ori­gen, la seva ètnia o cul­tura denun­cien que aquests dis­cur­sos van con­tra els drets humans. Les admi­nis­tra­ci­ons i els agents soci­als i econòmics, com recorda SOS Racisme, hi tenen un paper clau, però també tota la ciu­ta­da­nia. El racisme no és fruit de qua­tre eixe­le­brats. Està incrus­tat a mol­tes ments. I una soci­e­tat racista mai podrà avançar.

Aquest racisme ins­tal·lat no és el mateix que l'extre­misme, però s'hi acosta. El racisme i l'extre­misme són dos con­cep­tes dife­rents. L'experta en xenofòbia Angela Ber­ger ho dife­ren­cia: “És un perill pen­sar que el racisme només té cabuda en grups extre­mis­tes.” De fet, Pegida seria un exem­ple que no és així. A Ale­ma­nya, els mem­bres de Pegida són per­so­nes que for­men part de la soci­e­tat ale­ma­nya. La dis­tri­bució del seu esta­tus soci­o­e­conòmic, edu­ca­ci­o­nal i religiós és divers. No hi ha pro­ves que Pegida sigui espe­ci­al­ment extre­mista. Fan un ús del racisme com altres grups soci­als.
I no hi ha evidència que la classe mit­jana sigui sem­pre democràtica, men­tre que el racisme esti­gui difós en grups soci­als més mar­gi­nals. Durant temps ens hem acos­tu­mat al dis­curs que els gita­nos són racis­tes amb els magri­bins. I els magri­bins amb els sub­sa­ha­ri­ans, i per tant negres. Però és que el racisme està estès. A totes les capes soci­als. Per què clas­si­fi­quem la gent segons ètnies o pobles? Per què ens empas­sem els pre­ju­di­cis? I pit­jor encara: per què jus­ti­fi­quem la nos­tra iden­ti­tat a costa de la dels altres?

Ho diuen els ale­manys, però també hi
arri­bem nosal­tres solets: ho fem per por i per supe­ri­o­ri­tat, i conèixer gent i tro­bar-se amb per­so­nes d'“altres grups” ajuda molt con­tra els pre­ju­di­cis. Les per­so­nes que es conei­xen entre elles no poden man­te­nir imat­ges irre­als sobre l'altre.

No cal tam­poc donar ales ni visi­bi­li­tat a idees extre­mis­tes, però tam­poc ama­gar-les. A Suècia, quan va sor­gir el par­tit extre­mista de dre­tes, els par­tits demòcra­tes el van igno­rar. No els ha anat bé. No van apro­fi­tar-ho per con­tras­tar ni dis­cu­tir. I molta gent a Suècia s'ha con­vençut, els voten i són el ter­cer par­tit al Par­la­ment. Amb Alba Dau­rada a Grècia, el mateix. Europa té el pro­blema sobre la taula. Un enèsim pro­blema que està començant a obs­ta­cu­lit­zar seri­o­sa­ment el pro­jecte euro­peu. Orson Welles ho va defi­nir així: l'odi a les races no forma part de la natura humana. Més aviat és l'abandó de la natura humana. Europa s'hi està enca­mi­nant.