Detalls d'estiu

És força evi­dent que, en l'ano­me­nada època del des­ar­ro­llismo, entre els anys 60 i 70 es varen fer autèntics dis­ba­rats a la Costa Brava, espe­ci­al­ment a la franja cos­tera del cen­tre amb alguns punts àlgids de l'hor­ror con­cep­tual d'esti­uenc a Llo­ret, el dis­seny erroni d'un pas­seig amb edi­fi­cis que a la tarda tapen el sol a Platja d'Aro, l'sky line de Sant Antoni de Calonge amb alçades fora de mida o els dos mons­tres de for­migó del cen­tre de Palamós, bona mos­tra d'un pelo­tazo que va tenir el seu ori­gen en un minis­teri de Madrid però amb con­ne­xi­ons fran­ce­ses. Davant de tanta misèria que ens envolta, és recon­for­tant, però, com­pro­var com alguns muni­ci­pis mal­den per endreçar el poble i fer-lo més habi­ta­ble. A Calonge, per exem­ple, s'han dedi­cat durant els mesos ante­ri­ors a l'arri­bada de l'estiu a rea­lit­zar pro­jec­tes petits i grans enca­mi­nats tots ells a fer l'estada més ama­ble a la mateixa gent del poble però també als que hi fem tem­po­rada esti­uenca. Al pas­seig hi he tro­bat uns magnífics mira­dors amb bancs bidi­rec­ci­o­nals (abans eren d'esquena al mar!) amb peces escultòriques que apor­ten un detall artístic que és d'agrair, tot i que en una d'elles sí que hi ha placa que iden­ti­fica el seu autor però a l'altra, la de la nena de la tova­llola, hi manca aquesta referència, que hau­ria de ser obli­gatòria en totes les escul­tu­res al car­rer, la qual cosa lamen­ta­ble­ment no passa o no passa massa sovint. A banda d'aquesta man­cança que espero que es pugui cor­re­gir, he vist com, per exem­ple, emer­gia una rotonda amb una oli­vera orna­men­tal en una antiga i peri­llosa cruïlla camí del Mas Falet, però també he com­pro­vat que, a diferència de Girona, que se n'han tret, aquí s'han ins­tal·lat ban­des rugo­ses i ben senya­lit­za­des per obli­gar els vehi­cles a com­plir el límit de velo­ci­tat. S'han repin­tat gai­rebé tots els pas­sos de via­nants i s'està fent un autèntic esforç en el man­te­ni­ment de les múlti­ples zones enjar­di­na­des. En aquesta vall de fer­ra­dura que és el terme de Calonge, on fins ben entrat el segle XX es vivia com­ple­ta­ment apar­tat del mar amb el nucli de Sant Antoni dedi­cat bàsica­ment a l'agri­cul­tura i a la indústria surera, és gra­ti­fi­cant cons­ta­tar que, un cop assu­mits els errors de pas­sa­des pla­ni­fi­ca­ci­ons urbanísti­ques, s'incor­po­ren al dia a dia noves rea­li­tats, petits detalls que poden aju­dar a fer la vida més còmoda i ama­ble. Josep Pla va dir que Calonge era un poble recòndit, fora de mà, par­ti­cu­laríssim. Crítica o afa­lac? En qual­se­vol cas, estiu rere estiu, ja hi van pre­nent la mida.