Laporta

Aquests dies de cam­pa­nya recordo molt l'època que Joan Laporta va viure asset­jat per la premsa, pels tri­bu­nals i per un sec­tor de socis del Barça que dema­na­ven el seu cap espe­ro­nats per la intran­sigència política, dis­fres­sada de mora­li­tat, que tan sovint s'apo­dera del país. Lla­vors Laporta esmor­zava en una ter­rassa que hi ha prop de casa. Aquest diari per­ta­nyia a un parell d'empre­sa­ris uni­o­nis­tes fans de la Cons­ti­tució. Jo, que sóc bas­tant cague­tes, encara que alguns em tin­guin per valent, sor­tia de casa pre­o­cu­pat per un motiu o un altre i cada set­mana es produïa la mateixa escena. Quan pas­sava pel cos­tat del bar, veia Laporta som­ri­ent, amb la cara bri­llant de salut i d'opti­misme. Aquesta soli­desa em dei­xava impres­si­o­nat i és una cosa que sem­pre he admi­rat més que els seus èxits com a pre­si­dent del Barça. Laporta ha sigut l'únic home públic del país que ha anat de cara i que ha sobre­vis­cut per expli­car-ho. El que Cruyff va fer en el camp del fut­bol, ell ho va fer en el camp de la cata­la­ni­tat. Laporta va demos­trar que els cata­lans podem gua­nyar sense ama­gar ni estra­fer la nos­tra per­so­na­li­tat política. Qual­se­vol que enten­gui que el poder i el talent nei­xen d'una vita­li­tat irre­duc­ti­ble com­prendrà quina va ser la base dels seus èxits i el motiu dels odis que va gene­rar. En aquells moments difícils que ara recor­dava, vaig mirar d'expli­car-ho en un arti­cle però no vaig poder perquè la Cons­ti­tució no pro­hi­beix el sec­ta­risme. Ara que Laporta es torna a pre­sen­tar, hi vol­dria insis­tir. Veient la deriva que ha pres l'inde­pen­den­tisme, veient la neo­llen­gua que estan fabri­cant els ano­me­nats repre­sen­tants de la soci­e­tat civil, la rea­pa­rició d'una figura exe­cu­tiva com la seva seria un revul­siu. Con­tra el puri­ta­nisme cínic del país que s'amaga sota les fal­di­lles de les mon­ges i se la casca en secret, res no ens convé tant com un Laporta que doni força al Barça i substància a la idea que encara és més que un club. Ho té difícil perquè el 2003 el país anava amunt i ara està atra­pat en un gar­buix de dub­tes infan­tils.