Recordant Joan Canals

Amb Joan Canals, que ara ens acaba de dei­xar dis­cre­ta­ment, com feia ell les coses, ens vàrem conèixer quan vàrem coin­ci­dir a la mateixa seu de la Gene­ra­li­tat en què hi havia en un cantó la dele­gació de Cul­tura i en l'altre la d'Esports. Encara hi havia, també, Joven­tut. Vàrem com­par­tir pis al car­rer de Juli Gar­reta, envol­tats de clíniques i des­pat­xos de met­ges, i, final­ment, la sump­tu­osa casa palau del car­rer Ciu­ta­dans que enno­blia la causa. Cul­tura tenia, pot­ser, més volum d'acti­vi­tats, i en Joan, modest i amb un punt de bon humor, es con­si­de­rava –i així ho feia notar sem­pre– “el germà petit”. Però era un germà entra­nya­ble, amb qui vaig rela­ci­o­nar-me sense reser­ves, un com­pany amb qui ens explicàvem les limi­ta­ci­ons –i, a vega­des, incom­pren­si­ons– amb què ens trobàvem, un col·labo­ra­dor més de la meva dele­gació, tot i que ell estigués al cap­da­vant de l'altra. Si calia, ens com­ple­mentàvem, com una vegada que li venia a repèl anar a una final de hoquei sobre gel a Puig­cerdà, a la nit, i em va dema­nar si el volia subs­ti­tuir, o les mol­tes ves­pra­des que em va pas­sar la seva entrada perquè anés al seu lloc a veure els par­tits de bàsquet del Valvi, a Fon­ta­jau. Però li he d'agrair més coses.

En una ocasió, des de Cul­tura, vam voler mun­tar una mena d'home­natge a Ver­da­guer amb la inter­pre­tació del poema simfònic per a cobla Canigó de Fèlix Martínez Comín. Alter­nant els diver­sos pas­sat­ges musi­cals amb el text ver­da­guerià reci­tat havia de que­dar esplèndid i impac­tant. Però teníem només diners per pagar els músics. La part dels pos­si­bles rap­so­des era ja una entelèquia. En sen­tir-m'ho a comen­tar en Joan Canals s'hi va engan­xar de seguida: –No et pre­o­cu­pis, per això. Si ens tens con­fiança, ho podem fer la Teresa, la meva dona i jo mateix. I els va sor­tir bro­dat. Ho varen fer a diver­sos llocs, però sobre­tot al cim de la mun­ta­nya de la Mare de Déu del Mont, amb el Canigó al davant, la veu tim­brada i con­tun­dent d'en Joan resul­tava col­pi­dora i èpica de veri­tat i l'expressió ten­dra i càlida de la Teresa hi posava un con­tra­punt líric excep­ci­o­nal. No deba­des eren excel·lents actors de tea­tre. Al final de la dar­rera repre­sen­tació, que, si no ho recordo mala­ment, va ser al tea­tre de Salt, vaig rega­lar per­so­nal­ment a la pare­lla una almor­ratxa de vidre de les que a Llo­ret fem ser­vir per al Ball de Plaça. En el moment de la dansa, a din­tre s'hi posa aigua per­fu­mada –els vaig dir–, però jo us l'he por­tada buida de líquid i, això sí, plena d'afecte i gra­ti­tud. El mateix sen­ti­ment que ara m'ha por­tat a escriure aques­tes rat­lles i a aco­mi­a­dar un bon com­pany de lluita per un país millor, a qui recor­daré sem­pre.