Esquerres de dretes

Hi ha acti­tuds que des­men­tei­xen pre­te­sos pro­gres­sis­mes i la soli­desa democràtica de cer­tes con­vic­ci­ons. Si, tra­di­ci­o­nal­ment, es creia que les posi­ci­ons d'esquer­res eren les més favo­ra­bles als can­vis i a donar la paraula al poble, la història ens demos­tra que hi ha esquer­res i esquer­res. Algu­nes, pre­te­sa­ment inter­na­ci­o­na­lis­tes –i ali­e­nes al fet naci­o­nal, ana­ci­o­nals–, han aca­bat sent naci­o­na­lis­tes, en arren­gle­rar-se amb l'estat nació domi­nant, en con­tra de les aspi­ra­ci­ons de pobles sense estat. Alguns dels que diuen no creure en pàtries ni ban­de­res fan cos­tat a l'estat opres­sor, incom­pa­ti­ble amb el dret dels pobles a deci­dir el seu futur, ni que sigui per la via democràtica, impo­sant-nos la ban­dera amb la qual s'embol­ca­llen.

A Grècia, manant els soci­a­lis­tes, van obs­ta­cu­lit­zar el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de Macedònia, tema encara naci­o­nal­ment into­ca­ble. Abo­mi­nen les ban­de­res dels altres, però es pre­sen­ten en soci­e­tat amb el rere­fons d'una ban­dera mas­todòntica: la seva. I els naci­o­na­lis­tes sem­pre són els altres, és clar. Qüesti­o­nen el sis­tema d'immersió lingüística, gràcies al qual els infants cata­lans són com­pe­tents, si més no, en dos idi­o­mes, però tro­ben del tot nor­mal el mono­lingüisme dels nens espa­nyols que aïlla el seu pre­si­dent en l'escena inter­na­ci­o­nal perquè no pot par­lar amb ningú, igno­rant com és de totes les llengües altres que la seva. Con­si­de­ren pro­vin­ci­a­nes la majo­ria de mani­fes­ta­ci­ons de la cul­tura popu­lar de les naci­ons perifèriques de l'estat, però no baden boca davant la caspa sag­nant de cer­tes pràcti­ques, reves­ti­des de festa naci­o­nal, les acti­tuds xenòfobes, racis­tes i cata­lanòfobes habi­tu­als a l'esport, les xar­xes soci­als i la tele­visió o davant els per­so­nat­ges famo­sos con­ser­vats en for­mol que senyo­re­gen els mit­jans de comu­ni­cació.

Tenen per exe­cra­ble qual­se­vol mena d'acord amb els con­ser­va­dors d'aquí, però jus­ti­fi­quen que l'extrema esquerra grega formi un govern de coa­lició amb la dreta naci­o­na­lista a qui encar­rega, a més, Defensa. Estan con­tra la pos­si­bi­li­tat que aquí puguem tenir un sis­tema defen­siu propi, però no diuen res pel fet que Grècia sigui el segon estat euro­peu que més inver­teix en defensa. En qüestió de referèndums són més par­ti­da­ris del grec que del català. I no hi fa res que allà hagin coin­ci­dit en la mateixa posició l'extrema esquerra, la dreta més dura i els que hi ha encara més a la dreta d'aquesta. En canvi, aquí tro­ben inac­cep­ta­ble que CDC, Demòcra­tes de CAT, ERC, CUP, MES, Procés Cons­ti­tu­ent, etc., puguin coin­ci­dir en el sí en un referèndum d'inde­pendència. Es posi­ci­o­nen, amb encert, con­tra els governs que reta­llen, però només si el govern és català o espa­nyol i no d'esquer­res, però com­pre­nen que el govern grec també hagi aca­bat reta­llant. Con­si­de­ren casta la bur­ge­sia i el poder finan­cer català, però no els Botín, dig­nes repre­sen­tants del pro­le­ta­riat com­ba­tiu.

N'hi ha que con­ti­nuen dema­nant pròrroga a l'ago­nia per fer un canvi en la Cons­ti­tució: “el cam­bio que une”. El pri­mer par­tit de l'esquerra espa­nyola modi­fi­carà la cons­ti­tució per “garan­tir la uni­tat d'Espa­nya” i no pas la lli­ber­tat dels pobles, si així ho volen. Si l'estat és l'expressió màxima del poder polític, hi ha esquer­res que defen­sen a capa i espasa l'estat cons­tituït con­tra aquells que, legítima­ment, volen cons­truir democràtica­ment el seu propi estat naci­o­nal. No és veri­tat, doncs, que no tin­guin pàtria: tenen la seva, com tot­hom. Però la seva no és la nos­tra. Es neguen a reconèixer que és més fàcil ima­gi­nar un canvi democràtic i social en una Cata­lu­nya lliure que a l'Espa­nya de sem­pre. I negar el dret democràtic d'un poble a deci­dir el seu futur amb total lli­ber­tat, opo­sar-se al dret a l'auto­de­ter­mi­nació dels pobles, no té res a veure amb l'esquerra. Com defen­sar l'statu quo no té, tam­poc, res a veure amb cap revo­lució, per modesta que sigui. Davant el fet naci­o­nal, doncs, hi ha esquer­res que són de dre­tes...