Opinió

La BBC, una catedral en perill

El ministre de Cultura
ha avançat un projecte per fer una reforma sense precedents que deixaria la BBC en una ombra del que ha estat durant més de 90 anys

La BBC és una marca genuïnament britànica. Durant anys i
panys ha transmès la visió del món que sor­tia de Lon­dres. En la majo­ria de des­pat­xos dels pre­si­dents i pri­mers minis­tres de la Com­monwe­alth, des de Zàmbia fins a l'Índia, hi ha un petit apa­rell de ràdio que sin­to­nitza el ser­vei del World Ser­vice. La mateixa tonada d'entrada, des de temps imme­mo­ri­als, arriba cada hora per infor­mar el món. Avui en dia, la tele­visió pot­ser és més àmpli­a­ment seguida però la marca de la ràdio encara per­dura. Per la BBC hi han par­lat en moments crítics de la història del segle pas­sat per­so­nat­ges tan relle­vants com el gene­ral De Gau­lle, en aque­lla al·locució cèlebre del 18 de juny de 1940; Tho­mas Mann par­lant en ale­many, des de Los Ange­les, als seus com­pa­tri­o­tes sota el jou del nazisme; Wins­ton Churc­hill des del seu búnquer prop de la residència ofi­cial, reis i rei­nes, acadèmics, his­to­ri­a­dors i actors com Law­rence Oli­vier o John Giel­gud. Vull fer un home­natge a Josep Manyé, que durant la dic­ta­dura fran­quista eme­tia en català i en cas­tellà, amb el pseudònim de Jorge Marín, donant una visió de la rea­li­tat del món per a oients espa­nyols i cata­lans.

Ell em va ense­nyAR per pri­mer cop
aque­lla vene­ra­ble casa de Bush House, la seu de la Bri­tish Bro­ad­cas­ting Cor­po­ra­tion. Va ser en una visita poste­rior que el direc­tor de l'emis­sora em res­pongué la pre­gunta de quan­tes per­so­nes tre­ba­lla­ven dient-me que “apro­xi­ma­da­ment la mei­tat”. Quanta raó que tenia. És un prin­cipi gai­rebé uni­ver­sal en tot tipus d'empre­ses arreu del món. Quins temps aquells anys de la guerra freda i de la des­co­lo­nit­zació mas­siva de l'imperi, on hi havia peri­o­dis­tes de dese­nes de països, molt sovint exi­li­ats, que infor­ma­ven de tot el que pas­sava a les seves pròpies soci­e­tats.

He cone­gut molts cor­res­pon­sals de la BBC anant pel món. Van lleu­gers d'equi­patge, fins i tot els que ara es dedi­quen al peri­o­disme tele­vi­siu. Una lli­breta i un bolígraf, un micròfon i una càmera, un anglès culte i una gran curi­o­si­tat.

Angla­terra ha acon­se­guit que el seu idi­oma sigui impres­cin­di­ble glo­bal­ment, com el llatí era llen­gua franca a l'edat mit­jana. L'àcid escrip­tor Ber­nard Shaw deia que quan un anglès obre la boca ja se sap el sou que gua­nya. Exa­ge­rat però bas­tant real. Un anglès par­lat amb l'accent for­jat a Eton, Oxford o Cam­bridge obre les por­tes a la diplomàcia, la banca, el peri­o­disme o la política.

Els angle­sos són grans viat­gers, aven­tu­rers i des­co­bri­dors. Molts s'exi­lien voluntària­ment per deu o vint anys. Saben que en repa­triar-se sin­to­nit­za­ran la BBC i els obrirà els infor­ma­tius amb la mateixa sin­to­nia. A l'hora del te segui­ran escol­tant la sèrie The Arc­hers que des del pri­mer de gener de 1951 fins avui emet epi­so­dis de la vida rural en un poble ima­gi­nari d'un indret inde­ter­mi­nat d'Angla­terra. Els actors han anat can­vi­ant perquè els titu­lars s'han mort o perquè els que feien de nens o de joves han anat fent-se grans i han estat subs­tituïts. Dels que han tre­ba­llat a la sèrie n'hi ha més de morts que de vius. Però la sèrie con­ti­nua. Com també segueix en escena, de dilluns a diven­dres, The Mou­se­trap, (La ratera) d'Agatha Chris­tie, que es va estre­nar el 6 d'octu­bre de 1952 i no ha fallat mai des de lla­vors. Es pot dir, per tant, que un anglès que retorna al país tro­barà mol­tes coses al seu lloc.

Haurà can­viat, això sí, la política i els temes de debat. Un govern con­ser­va­dor o labo­rista i, en el cas actual, amb la mateixa reina que porta la corona des de 1953 i que és res­pec­tada per tot­hom, fins i tot pels pocs repu­bli­cans britànics, una espècie estrambòtica en un país de tra­di­ci­ons.

Bé, aquesta insígnia incon­fu­si­ble britànica, la BBC, tra­vessa temps difícils. Fa uns mesos han sor­tit tota mena de detalls maca­bres, com les con­duc­tes pedòfiles d'algu­nes vaques sagra­des del peri­o­disme de la BBC com el come­di­ant Jimmy Savile, que era vene­rat per mili­ons de britànics i s'ha sabut que era un mons­tre per­ver­tit. Ja havia tras­pas­sat en saber-se més o menys en detall l'abast dels seus abu­sos.

Però l'amenaça del govern Came­ron
és també inqui­e­tant. El minis­tre de Cul­tura ha avançat un pro­jecte per fer una reforma sense pre­ce­dents que dei­xa­ria la BBC en una ombra del que ha estat durant més de 90 anys. Entre les opci­ons hi ha l'exter­na­lit­zació del ser­vei mun­dial que és la marca més emblemàtica de la cadena pública.

Cada britànic amb tele­visió a casa seva paga a l'any 208 euros, inde­pen­dent­ment del salari, de l'edat o de l'ús que en faci. El govern diu que aquest sis­tema és regres­siu i que s'ha de can­viar. En aca­bar el 2016 s'exhau­reix l'actual con­tracte. Se n'ha de sig­nar un per als pròxims deu anys. La cate­dral del peri­o­disme mun­dial està en perill.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia