Ai, el futbol!

Ho havíem repe­tit tants cops: “Això del fut­bol és com el panem et cir­cen­ses dels romans: la tàctica dels espec­ta­cles de mas­ses, amb con­fron­tació de cos­sos, que això excita, entre els gla­di­a­dors massa tibats i lle­ons dro­pos, amb aires de sin­di­ca­lista... I el xivarri del públic que volia guerra, cops bai­xos, cris­ti­ans resig­nats que ento­na­ven pregàries pre­gre­go­ri­a­nes i un llarg etcètera. Doncs bé: ara, en plena dic­ta­dura, con­tra la qual llui­tem heroi­ca­ment, per des­viar l'atenció de les immen­ses majo­ries revo­lu­cionàries, ens ofe­rei­xen el fut­bol, per anes­te­siar-nos, per tenir-nos capats i des­mo­bi­lit­zats! Quan això s'acabi, quan arri­bin els nos­tres, quan seguem les cade­nes que el dic­ta­dor ens imposa, això del fut­bol s'haurà aca­bat per sem­pre!” Érem gent ben inten­ci­o­nada, però amb escas­sos recur­sos per a la pro­fe­cia. Quan un dels que sentíem nos­tre, com el Manolo Vázquez Mon­talbán, va començar a par­lar de bona cuina (això sí, cata­lana) i de fut­bol (això sí, del Barça), uns quants el van con­si­de­rar traïdor, con­tra­re­vo­lu­ci­o­nari. D'altres, tot i que ho dis­si­mulàvem, ens sentíem alli­be­rats: se'ns obria una escletxa, qui sap si en el futur no seria herètic ni l'amor pel men­jar, ni l'amor pel fut­bol (l'amor pel sexe ja havia comp­tat amb her­me­neu­tes estran­gers, però gent de fiar: en aquest ter­reny teníem un nou decàleg, dife­rent del que ens havien injec­tat els cape­llans del col·le).

Què ha pas­sat, però...? Que mai no hi havia hagut tant fut­bol com ara: sumeu premsa espor­tiva escrita i radiofònica i tele­vi­siva per cons­ta­tar que el fut­bol mou diners, pas­si­ons i reac­ci­ons del cos i de l'ànima, si és que exis­teix, fins a extrems impen­sa­bles. Les pers­pec­ti­ves d'un cel etern, avor­ridíssim, sense ni fut­bol ni bar­res de bar, en estat per­ma­nent de nir­vana, fan tron­to­llar la fe d'uns quants. La con­tra­pro­pa­ganda d'un infern amb bons engi­nyers del foc que el sabran con­ver­tir en aire con­di­ci­o­nat i entre gent de mala vida, gua­nya punts en tots els cen­tres sol­vents de demoscòpia. Per fer gua­nya­dora la pro­posta, els que mouen els fils infer­nals garan­tei­xen fut­bol a dojo i amb totes les mera­ve­lles tec­nològiques per gau­dir de l'espec­ta­ble. (Ai! El mal­son d'una nit d'estiu: per­do­nes les bar­ra­bas­sa­des. Em podríeu dir, tot amb tot, quin dia tor­narà el fut­bol? Es fa tan llarg l'estiu... I tan enso­pit!)