L'hora del vermut

Com tot, les modes són cir­cu­lars i els bons cos­tums sem­pre tor­nen. A l'entorn de les velles bótes del celler, a manera de taula, els nos­tres avis pre­nien el ver­mut, amb gots de trago curt i ampo­lles de gra­nel, reom­pler­tes a la bóta del racó, en una esce­ni­fi­cació carac­terística. D'aquells antres només en que­den unes gro­guen­ques foto­gra­fies i l'espi­rituós d'her­bes fou arra­co­nat quan s'associà a les begu­des de segona cate­go­ria. Però els nos­tres pares i la pròpia joven­tut recu­perà el ver­mut, ben ves­tit i amb pedigrí italià, com a ape­ri­tiu de diu­menge, acom­pa­nyat de les clàssi­ques oli­ves i pata­tes fre­gi­des. D'això, aquest maig, Manuel Cuyàs i Abel Mariné n'han par­lat a les pàgines d'aquest diari.

Els amics Cuyàs i Mariné es recre­a­ven en els pala­dars de la memòria, tots dos en la imatge de la Ram­bla dels seus pobles, Mataró i Bada­lona, i de com­par­tir el ver­mut com a fet social, tot i que la savi­esa del catedràtic de bro­ma­to­lo­gia el portà a des­til·lar el pro­ducte i recla­mar la nos­tra mala consciència recor­dant-nos la mun­ta­nya de calo­ries que ame­na­cen la digestió de les anun­ci­a­des con­su­mi­ci­ons. Totes les coses bones engrei­xen o són pecat, deia una tia meva, i l'evidència l'omplia de raó. Men­tre, les cer­ve­ses, els bíters i les begu­des de cola ana­ren impo­sant la força dels seus argu­ments de con­sum.

Ara, pot­ser des dels dar­rers estius, tor­nem a viure una època dau­rada i el ver­mut recu­pera amb con­tundència el paper prin­ci­pal en ape­ri­tius de mig­dia i en cap­ves­pres de copes. Freqüent­ment s'obren ver­mu­te­ries i els ente­sos, o els que en pre­su­mei­xen, par­len de tona­li­tats i pro­cedències, fins del gust domi­nant de les her­bes mace­ra­des i de la manca, o no, de bóta. S'invoca Reus o el Pie­mont, i gus­tos espe­ci­als d'una coo­pe­ra­tiva del Pri­o­rat o del celler de Vila­franca. Quan s'ha dit tot del ver­mut, només cal degus­tar-lo, pri­mer sol i, després, fer un trago llarg, amb un pen­sa­ment de sifó, tres glaçons, una rode­lla de lli­mona i la flo­ri­tura d'una oliva far­cida. Penso, i crec no equi­vo­car-me, que el millor acom­pa­nyant per a l'hora del ver­mut és la con­versa. És una cerimònia que neces­sita temps i bon­ho­mia. Motiu de comu­ni­cació, d'inter­canvi d'idees i de debat distès, segur que l'hora del ver­mut és un fet social de con­tin­gut salu­da­ble.

A mitja tem­po­rada d'estiu i amb algu­nes ses­si­ons de copes a l'agenda, la pròpia experiència, i també altres pro­pe­res, sí que anun­cien que les hores de ver­mut d'enguany acon­se­guei­xen una­ni­mi­tat en el tema de con­versa: el procés sobi­ra­nista és l'ingre­di­ent que no falta a la taula, quan no tot­hom ho veu igual però tots diem la nos­tra. Tema únic, apas­si­o­nant i apas­si­o­nat, el que es mou a l'entorn del 27-S ha qua­llat en la ciu­ta­da­nia. Llis­tes, noms i opci­ons fins són deba­tuts per gent que altres vega­des s'han mos­trat més freds al debat i tot fa pre­veure que l'espi­ral d'interès anirà pujant en pro­porció direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la bui­dada d'ampo­lles de ver­mut. És bo que el debat esti­gui obert i que la gent con­ver­tei­xin en nor­mal el fet de par­lar de política.

Amb tot, al meu poble l'enfo­ca­ment del debat va per ver­mu­te­ries i és difícil pre­veure qui s'empor­tarà el gat a l'aigua, quan la mobi­lit­zació uni­o­nista també evoca les seves raons i quan els lli­gams fami­li­ars amb altres ter­res juguen emo­ci­o­nal­ment les seves car­tes. El fet del vera­neo al pue­blo és una rea­li­tat molt introduïda a l'entorn metro­po­lità i un anticòs del virus sobi­ra­nista. No tots els ver­muts són iguals, quan la pro­porció de les her­bes mace­ra­des pro­ce­deix de rea­li­tats molt diver­ses. I queda poc temps i falta molta peda­go­gia.