Un vot per a la ruptura

L'inde­pen­den­tisme nas­cut a finals dels setanta ha expli­cat sem­pre la inde­pendència com una rup­tura política. Aquest objec­tiu s'ha defi­nit com “no res més ni res menys que una rup­tura democràtica” (MDT, 2004).

D'ençà del 2012 s'ha anat mate­ri­a­lit­zant, amb grans mobi­lit­za­ci­ons, una mena de camí tortuós ple de con­tra­dic­ci­ons: pri­mer es va par­lar d'“estat propi”, una expressió que sabem que no era sinònima d'“estat inde­pen­dent” (perquè, mal­grat el clam popu­lar a favor de la inde­pendència, podia ama­gar encara un estat fede­ral o un estat “asso­ciat” a l'estil de Puerto Rico sub­or­di­nat dins dels EUA, etc.). Les coses s'han allar­gat massa temps en l'ambigüitat. Ha estat final­ment aquests dar­rers mesos que els objec­tius s'han cen­trat al vol­tant de l'estat inde­pen­dent, o més pre­ci­sa­ment, la república cata­lana inde­pen­dent.

Però, un cop pas­sat l'estadi de les defi­ni­ci­ons bàsiques (amb tots els tras­bal­sos que han pro­vo­cat en el PSC, ICV, CiU, etc.) el fet és que l'aspecte fona­men­tal del procés –que és la rup­tura envers l'Estat domi­nant– no s'ha abor­dat d'una manera clara. Encara hi ha sec­tors que com­bre­guen amb l'objec­tiu ide­a­lista d'una inde­pendència sor­gida d'un pacte ima­gi­nari amb el con­sen­ti­ment de l'Estat espa­nyol; i uns altres que mos­tren la seva irres­pon­sa­bi­li­tat amb el moment pre­sent pro­me­tent un canvi a par­tir d'un procés polític d'àmbit espa­nyol, sense cap mena de rup­tura amb un estat que és un bloc immo­bi­lista i que no pot can­viar.

En aquest con­text “les for­ces vives” vol­drien impe­dir un resul­tat afir­ma­tiu el 27 de setem­bre tot pro­mo­vent nous ler­rou­xis­mes i cants de sirena tro­nats. Convé doncs no obli­dar, en aquest moment, que la política de dila­ci­ons (i sobre­tot el fet d'ajor­nar més de mig any el ter­mini que s'havia dema­nat per a les elec­ci­ons) ha estat un error que ha com­por­tat difi­cul­tats addi­ci­o­nals però que ara estem en con­di­ci­ons de superar. Per tot ple­gat cal, pri­mer de tot, que tin­guem ben clara la importància del 27 de setem­bre. És més que un termòmetre d'opinió. És el punt on tot comença de debò i on acaba el simu­la­cre. El 27 de setem­bre no serà un assaig més d'auto­con­ven­ci­ment sinó el pri­mer intent real de plan­tar cara, d'una manera inequívoca i explícita, al règim espa­nyol de 1978 sor­git del fran­quisme. És per aquest caràcter rup­tu­rista (és a dir, ple­bis­ci­tari i també amb volun­tat de cons­ti­tuir una nova lega­li­tat) que el 27 de setem­bre s'ha d'abor­dar com un moment polític molt impor­tant, i que les mobi­lit­za­ci­ons de l'11 de setem­bre han de repre­sen­tar una empenta pode­rosa i defi­ni­tiva.

Si final­ment la pos­si­bi­li­tat de vot inde­pen­den­tista s'expressa per mitjà de dues úniques can­di­da­tu­res (Junts pel Sí i la CUP-Crida Cons­ti­tu­ent) caldrà tenir clares dues coses: que per gua­nyar el 27-S, i avançar soci­al­ment i naci­o­nal­ment, només ser­veix votar inde­pendència. I que el vot que ens acos­tarà més a aquest objec­tiu serà el que ofe­reixi més garan­ties de man­te­nir la mobi­lit­zació i la con­fron­tació en una rup­tura que sabem que serà necessària. El 27 del mes vinent, el pri­mer resul­tat serà superar la majo­ria d'escons favo­ra­bles a la inde­pendència. Però el vot haurà d'expres­sar igual­ment el suport a avançar cap a la república cata­lana inde­pen­dent, tot tren­cant de manera defi­ni­tiva amb el llast del pas­sat.