Evolució

Des de molt xic, men­tre no tenia cap tirada pels oran­gu­tans, he sen­tit sem­pre una flaca pels micos, de manera que quan a mitja veu espar­ve­rada algú molt de la catòlica par­lava que veníem del mico, a mi més aviat em feia gràcia perquè entre altres coses era molt amic dels micos del parc. Ara i avui no hi ha ningú que digui que venim del mico, ens dei­xen la benau­rada bèstia com un cosi­net germà i ens ser­vei­xen dibui­xos dels nos­tres avant­pas­sats direc­tes que no fan pas gaire goig. De la mona a la Marilyn Mon­roe hi ha una molt posi­tiva evo­lució. Però ves que aquesta evo­lució resulta posi­tiva si pen­ses en els llo­ros i en els gafar­rons. És dit, sabut i repe­tit que segles molts segles enrere vol­tava per aquests mons un ani­ma­lot d'allò més gros que en diuen el dino­saure. Era com un autobús, pesava vuit-cents qui­los, bra­mava que feia tre­mo­lar la terra i crus­pia amb tant deler les fullas­ses dels bos­cos que se les va enlles­tir totes i es va morir de mort natu­ral, vull dir de fam. Algun de molt savi ho broda dient que de tant men­jar ver­dura feia unes ven­to­si­tats prou malig­nes per asse­car els bos­cos. Més val que ho dei­xem.

El cas és que el dino­saure es va pas­se­jar per aquests encon­torns fet una bes­ti­ota una mica més grossa que el can­gur i dei­xant cen­te­nars de pet­ja­des per a major joia dels savis que ens les han estu­di­a­des.

I ara arribo on anava: resulta que de la mons­tru­osa família dels dino­sau­res en ve la més polida i gra­ci­osa raça que al món sia, els ocells. I aquí sí que cal dir joio­sa­ment que hi hagué una evo­lució posi­tiva i gra­ci­osa d'una bes­ti­assa a la més fina i can­ta­re­lla de la mena dels ani­mals.

I anem per l'home. No hi ha bitxo amb mis­satge que no s'esti­gui de dir que és pro­gres­sista. El pobre minyó no sap com se les canta perquè ben mirat tenir cot­xes, semàfors, avi­ons i màqui­nes d'afai­tar és real­ment un progrés, però no sé si ho és dei­xar Gósol per viure a Bar­ce­lona.

Entre aques­tes, un parent meu asse­gura que l'home és de mena dolenta; jo no m'ho puc creure jus­ta­ment perquè visc de creure que Déu es va fer Home.