Un pagerol d'Arbúcies

Ber­nat Dedéu, un dels escrip­tors que val més la pena seguir, és filòsof. Per això quan ana­litza l'actu­a­li­tat té la pre­cisió de l'entomòleg i la capa­ci­tat de càrrega d'un camió de qua­tre eixos. Però Dedéu també és un escrip­tor finíssim. Cada matí, al seu blog de La torre de les hores, ens regala alguna frase per­lada. No hi ha arti­cle en què, de cop, tota la sin­taxi de parau­les sor­ti­des a escena no s'obri pel mig, i enre­ti­rant-se cap als cos­tats, les balla­ri­nes no facin punt de fuga amb braços i pal­mells per con­cen­trar l'atenció de la pla­tea en la vedette que baixa per l'escala. No és escrip­tura. És core­o­gra­fia. La llàstima, ja se sap, és que quan­do­que dor­mi­tat bonus Home­rus. L'altre dia els focus van fer un pet a mitja funció i per uns ins­tants ens vam que­dar sense poder veure-li bé l'escot a la senyora... Va ser par­lant de Lluís Franco Rabell, aquest majo­ral de veïns que diu que sí que pot. Per desa­cre­di­tar-ne els plan­te­ja­ments polítics, Dedéu va enso­pe­gar amb la capsa de les figu­res literàries i se li va enre­dar al peu una com­pa­ra­tio engan­xi­fosa: “Aquest senyor que sem­bla un page­rol d'Arbúcies...” Què cony els passa a alguns quan inten­ten fer tipo­lo­gies intel·lec­tu­als? No m'inter­pre­tin mala­ment. A un ser­vi­dor, que és de la Selva, ni l'ofèn ni li fa gra­tera el comen­tari. Un pagès, pel fet de ser-ho, no és para­digma de res, i menys de savi­esa. Ja se sap que Les Geòrgi­ques de Vir­gili –l'elogi dels con­reus, la cria del bes­tiar i tot això...– va ser, abans que res, un pro­jecte de pro­pa­ganda política molt ben pen­sat des de la metròpoli. A més a més, ja ho deia Demòcrit: el buco­lisme és un invent dels de ciu­tat. Tan­ma­teix, si ens hem d'ate­nir al físic, jo em miro el careto d'en Rabell, em miro el careto d'en Dedéu i els asse­guro que no m'hi juga­ria ni una T-10 sobre quin dels dos amaga la filo­so­fia i el pen­sa­ment polit. Encara faria menys jugues­ques sobre qui és més refi­nat, al llit o a la taula. A sobre, ara que a l'Ajun­ta­ment de la seva ciu­tat tan com­tal tenen una asses­sora de cul­tura que pixa pels car­rers i que El Yoyas –aspriu, selvàtic– va acon­se­guir fer-se votar per la gent de Vila­nova del Camí, sem­bla clar que, política­ment par­lant, poble i ciu­tat han que­dat ani­ve­llats en cri­te­ris d'elecció repre­sen­ta­tiva. Ani­ve­llats per sota, és clar, com passa sem­pre.