Correcció

Una cosa que hem de fer, men­tre inten­tem mar­xar d'Espa­nya, és llui­tar per retor­nar a les parau­les el seu sen­tit cor­recte. No pot ser que el català esti­gui en mans de polítics que par­len com si fos­sin cape­llans i d'hereus acrítics del fran­quisme que fan ser­vir el nos­tre idi­oma per nete­jar la seva imatge. Els països es cor­rom­pen quan les parau­les dei­xen de repre­sen­tar la rea­li­tat i la justícia. Italo Cal­vino deia que, després de Hit­ler, cal­dria nete­jar la llen­gua ale­ma­nya de defor­mi­tats i de cinisme. Igual que el polonès, el català ha pagat més cares les der­ro­tes que el francès o l'ale­many. Fa segles que patim ignomínia i, per pas­sar dis­cre­ta­ment dins d'un Estat hos­til, hem après a estra­fer la nos­tra llen­gua. Així com a Bar­ce­lona encara hi que­den dones que es ves­tei­xen de page­ses per por que les trac­tin de pros­ti­tu­tes, el català que s'uti­litza en les tri­bu­nes encara sem­bla beneït per la inqui­sició o per les dic­ta­du­res. No podem con­ti­nuar par­lant i escri­vint per com­plaure els espa­nyols. No podem uti­lit­zar el nos­tre idi­oma patint per si un grup de dema­gogs o ina­dap­tats ens diran xenòfobs i racis­tes. Fins i tot els espa­nyols que tenen el nivell C de català ens lle­gei­xen des del seu ima­gi­nari, els seus interes­sos i la seva història. És natu­ral que hi hagi con­fu­si­ons entre dues cul­tu­res que donen per des­comp­tats valors tan dife­rents. Una Cata­lu­nya lliure, per exem­ple, no accep­ta­ria que els hereus de Franco o de Primo de Rivera tin­gues­sin títols nobi­li­a­ris. El guardó de peri­o­disme en cas­tellà més inter­na­ci­o­nal i ben pagat por­tava, fins fa un any, el nom de González Ruano, un escrip­tor nazi que es va fer un sobre­sou esta­fant jueus que fugien de les SS. Com més uni­ver­sal soni el català, més s'indig­na­ran els guar­di­ans de la uni­tat d'Espa­nya. Fins i tot un escrip­tor tan irònic com Josep Pla va tenir pro­ble­mes. Si volem alli­be­rar el país hem d'emprar els mots més jus­tos, no pas els més bonics o cul­tes –com fan mol­tes patums per evi­tar les crítiques–. Expli­car-nos què sig­ni­fica “en rea­li­tat” allò que diem o escri­vim és l'últim recurs repres­siu que li queda a Espa­nya i als seus hoo­li­gans.