El búnquer

Ho he obser­vat mol­tes nits d'estiu, una època de l'any que, a banda d'abru­sar el pen­sa­ment, també ser­veix per acla­rir algu­nes con­tra­dic­ci­ons huma­nes. Quan es fan les vuit, les nou o les deu del ves­pre, fins i tot les onze de la nit, ells es que­den tan­cats a casa. Una casa de poble amb un pati prou ampli per pren­dre-hi la fresca. S'hi que­den atrin­xe­rats, per­si­ana abai­xada, no s'hi per­cep cap presència, i l'únic senyal en movi­ment és l'apa­rell exte­rior de l'aire con­di­ci­o­nat. Manxa a tot drap, sense pausa, per insu­flar aire fresc al búnquer on feliçment s'atrin­xera un matri­moni de mit­jana edat. És pos­si­ble dei­xar de tenir la noció del que és pren­dre la fresca? L'estiu es con­ver­tirà en una època solitària d'una espècie tan­cada a casa, amb només la fressa de l'aire con­di­ci­o­nat de so ambi­ent?

La cosa fa pen­sar en les millors apo­ca­lipsis de Ray Brad­bury o d'Eugène Zami­a­tin, un escrip­tor rus que al setem­bre podran lle­gir per pri­mera vegada traduït al català, gràcies a la magnífica feina del petit segell Males Her­bes. La seva novel·la, Nosal­tres, és una obra pio­nera i abso­lu­ta­ment influ­ent per al que després escriu­ran Aldous Hux­ley (Un món feliç) i George Orwell (1984). Zami­a­tin va morir sol i des­co­ne­gut a París el 1937, per­se­guit i defe­nes­trat pel règim comu­nista de l'URSS. Era una estra­nyesa inu­sual que Nosal­tres no existís en català, sobre­tot per la quan­ti­tat de coses a què ens remet com a soci­e­tat. I entre aques­tes, el fun­ci­o­na­ment robòtic d'un matri­moni d'edat mit­jana que a les nits d'estiu, en un país medi­ter­rani que encara no és Qatar, es tanca en un búnquer. La pas­sa­vo­lant que surt a pas­se­jar i sent la fresca de l'aire con­di­ci­o­nat que s'escola per sota la porta de casa el matri­moni es pre­gunta si un dia, al cap de molts dies, els tro­ba­ran rígids a l'inte­rior de l'habi­ta­cle. La pas­sa­vo­lant ha sor­tit a pas­se­jar pel poble i com­prova, asto­rada, que poca gent ha sor­tit, un ves­pre més, a pren­dre la fresca. Estan tots tan­cats al búnquer? Es pre­gunta quants, d'aquests, se sor­pren­dran aquest estiu, quan vagin de viatge, de les àvies que encara pre­nen la fresca en algun poble. I els faran fotos, com un exo­tisme.