Turistes

Un cop més, aquest estiu els turis­tes hau­ran sal­vat la nos­tra eco­no­mia i, un cop més, hau­ran estat també la causa de tots els nos­tres mals. Són con­tra­dic­ci­ons del nos­tre caràcter i de la sala­bror medi­terrània que ens corre per les venes. Els matei­xos turis­tes que omplen les ter­ras­ses i els hotels –i de pas­sada les but­xa­ques dels empre­sa­ris– són els matei­xos que després ori­nen a les vore­res i fan un xivarri de mil dimo­nis als bal­cons. Si més no, els posem a tots al mateix sac. Si repas­sem la llista de greu­ges hi tro­ba­rem de tot: per culpa dels turis­tes el nivell de la qua­li­tat gas­tronòmica de les ciu­tats cos­ta­ne­res ha bai­xat en picat; també per culpa seva, espais emblemàtics com les Ram­bles de Bar­ce­lona han que­dat des­posseïts de gràcia autòctona fins a adqui­rir una per­so­na­li­tat de peix bullit; els turis­tes són els prin­ci­pals cul­pa­bles de la indigència pros­tituïda que campa en la penom­bra de les can­to­na­des urba­nes; igual­ment, són res­pon­sa­bles d'aquesta plaga decibèlica de molèsties per­ma­nents ano­me­nada pisos turístics; i final­ment són els cul­pa­bles neces­sa­ris de la impo­sició de la dis­cu­tida taxa turística. Els turis­tes no ens agra­den perquè quan els mirem ens con­tem­plem a nosal­tres matei­xos, capaços de viat­jar a l'estran­ger i aca­bar aixo­plu­gats de manera inex­pli­ca­ble en boti­gues de roba i locals de men­jar ràpid idèntics als que tenim a casa nos­tra. A més, els turis­tes tenen l'empi­pa­dora qua­li­tat de fer-nos sen­tir turis­tes a la nos­tra pròpia ciu­tat quan ens pre­gun­ten una adreça i des­co­brim que el nos­tre GPS men­tal té més punts cecs del que desit­jaríem. Els turis­tes arros­se­guen una mala ano­me­nada que prové de la nos­tra infan­tesa. Als anys sei­xanta, en ple bum, dels turis­tes en dèiem estran­gers i al seu cos­tat expe­ri­mentàvem com­plex d'infe­ri­o­ri­tat perquè ells eren més alts, més rics i més lliu­res que nosal­tres. I ara que ens hem fet grans, més lliu­res i no tan rics, el que ens fa ràbia és assem­blar-nos-hi massa. Pobres turis­tes, han vin­gut un any més a sal­var-nos l'eco­no­mia i, nosal­tres, des­a­graïts, els mirem de reüll. Això sí, amb l'espe­rança que l'any vinent tor­nin.