Posar nom

Tot­hom sap que posar noms a les coses és la manera de pen­sar-les, iden­ti­fi­car-les i fins i tot can­viar-les. Per això, el llen­guatge política­ment cor­recte ha fet molt de mal. La seva versió d'ara, una mena d'ele­vació gallinàcia amb con­cep­tes clau que han cai­gut en gràcia (casta, empo­de­rar, con­fluència, elits extrac­ti­ves...), sor­tida de segons qui­nes boques no deixa de gri­nyo­lar. Com que no tenim altra via d'acos­tar-nos a la rea­li­tat que dient-la, trobo que els pares hau­rien de parar més atenció als noms que trien per als fills. És veri­tat que hi va haver una època en què el pano­rama dels noms al país es resu­mia amb aquesta dita: “De Joans, Joseps i ases n'hi ha per totes les cases, i de Maries, fins a les escom­bra­ries” (amb perdó per les Maries). Jo tinc un nom prou comú perquè esde­vin­gui innocu, cosa que, de vega­des, no és un mal negoci. En l'època d'aquesta dita es posa­ven noms d'aquells que duien una mica de mala idea: Assumpció, Engràcia, Imma­cu­lada...

L'altre dia, men­tre espe­rava el tren, vaig sen­tir aquesta curi­osa pre­sen­tació d'una dona amb una altra: “Com et dius?”; “Iocasta”, “Ah, Casta?”, “No, Iocasta”. Ima­gi­nin, a dia d'avui, dir-se Casta! És gai­rebé com dir-se Angela Merkel i no ser Angela Merkel. Ophelya Ade, una immi­grant gha­nesa que s'està en un cen­tre de refu­gi­ats a Han­no­ver, en espera de rebre asil, va deci­dir posar a la seva filla Angela Merkel. Ophelya Ade va dir als peri­o­dis­tes que ho feia perquè la can­ce­llera ale­ma­nya era “una gran dona”. Més enllà dels motius i la idoneïtat del nom, no és un cas aïllat: un com­pany del diari m'explica que a escola va anar amb un noi que es deia Bron­son, per l'actor amb posat de dur. El que segu­ra­ment no sabien els pares d'aquest noi és que Char­les Bron­son va néixer a Penn­silvània com a Char­les Den­nis Buc­hinsky i que va can­viar el cognom per Bron­son perquè en l'època del sena­dor McCarthy i la seva caça de brui­xes un cognom que sonés eslau a Estats Units –aquest era d'ori­gen lituà– ja era sos­pitós de comu­nista. De tot ple­gat, el que no ha can­viat encara és que d'ases n'hi ha per totes les cases.