Expatriats

La Paula i el Daniel tre­ba­llen a Flo­rida i volen votar el 27-S. La Mireia estu­dia a Noru­ega, el Jordi tre­ba­lla a Was­hing­ton, el Quim a Lon­dres, l'Est­her a Jeru­sa­lem,... Més de 200.000 cata­lans viuen a l'estran­ger. La majo­ria saben prou bé com n'és de com­pli­cat par­ti­ci­par en les con­vo­catòries elec­to­rals. Molts dels que ho han inten­tat no se n'han sor­tit. Tots, segons la Cons­ti­tució espa­nyola, hi tenen dret. Però l'Estat no s'ha encar­re­gat de vet­llar per aquest pre­cepte cons­ti­tu­ci­o­nal amb el fer­vor amb què en defensa d'altres. Per ser exac­tes, en comp­tes de faci­li­tar-ho, cada cop ho ha fet més com­pli­cat. Tam­poc les admi­nis­tra­ci­ons afec­ta­des ni els par­tits se n'han pre­o­cu­pat gaire. Fins ara. Aquest cop sí. El 27-S cada vot compta i es busca fins al més llunyà. Però això no treu que aquest dèficit democràtic ve de lluny. Com pot ser que no hi hagi hagut mai una res­posta indig­nada dels par­tits –inclo­sos aquells que ara es pre­o­cu­pen per la sor­pre­nent coin­cidència de la Diada amb la cam­pa­nya elec­to­ral o els supo­sats mis­sat­ges subli­mi­nars de la pro­pa­ganda de TV3–? Aquesta situ­ació els afecta a tots, com afecta cada cop més famílies. Fins i tot la publi­ci­tat del cafè ho ha incor­po­rat amb anun­cis ensu­crats, però la dinàmica política ho ignora. Com pot ser que es tri­gui tant a reac­ci­o­nar quan es tre­pit­gen tan greu­ment els drets dels ciu­ta­dans?

Els Amics de les Arts tan­ca­ven aquest estiu els seus con­certs de desè ani­ver­sari amb una cançó titu­lada Loui­si­ana. Parla d'un jove que marxa bus­cant ser feliç i que, al cap d'uns anys, explica com és la seva vida. El noi demana a la família que no tin­gui por perquè, mal­grat ser lluny, “quan s'hi hagi de ser, hi serà”. Segu­ra­ment el jove d'Els Amics de les Arts no incloïa les elec­ci­ons entre aques­tes oca­si­ons en què cal ser-hi, perquè, si fos així, ho té magre. Li ho poden expli­car la Paula, el Daniel, la Mireia...