Autoestima

Els que som fills de la post­guerra recor­dem com vàrem viure la nos­tra infan­tesa, ado­lescència i joven­tut en la por. Una por que s'endin­sava en les pro­fun­di­tats de la ment i de la vida mateixa. Una por que se sus­ten­tava en la ignorància i en els dog­mes reli­gi­o­sos que ens por­ta­ven direc­ta­ment a l'infern. Aquesta por indi­vi­dual es reflec­tia en la soci­e­tat amb tota la seva potència (recor­deu el lli­bre Girona grisa i negra?, doncs això). Era una soci­e­tat que vivia en la por i en el silenci. Una soci­e­tat sense cap auto­es­tima.

Durant la dècada dels sei­xanta mol­tes pors i tabús, espe­ci­al­ment els reli­gi­o­sos, sense des­a­parèixer del tot, que­da­ren rele­gats a un segon pla. Només un sec­tor que jo ano­me­na­ria “sec­tari” con­ti­nua fent ban­dera dels dog­mes i dels pecats.

La majo­ria, però, es va poder alli­be­rar del dogal religiós (en el sen­tit de domi­na­dor de consciències i de vides).

En aquests matei­xos anys una bona part de la soci­e­tat pren consciència de la situ­ació política (espe­ci­al­ment la joven­tut). Allò que en els anys cin­quanta era abso­lu­ta­ment mino­ri­tari, ara comença a aflo­rar. El món obrer i uni­ver­si­tari s'adona que encara són en plena dic­ta­dura fruit d'un cop d'estat i d'una guerra fra­tri­cida, de què els nos­tres pares quasi mai ens par­la­ven. Més aviat sentíem l'advertència: “Noi, no et fiquis en política.” De fet, tot el que sor­tia de l'ordre esta­blert era ficar-se en política.

A poc a poc l'anhel indi­vi­dual de lli­ber­tat i democràcia es va con­ver­tir en col·lec­tiu.

I quan això passa, el canvi és ine­vi­ta­ble. I el canvi es va fer. Però no va ser un canvi total. Els mili­tars encara vigi­la­ven i tenien els tancs escal­fant motors.

Les for­mes van can­viar, però la rea­li­tat dei­xava molt a desit­jar. I encara deixa molt a desit­jar.

Avui, però, la nos­tra soci­e­tat ja no viu en la por i en la ignorància. Avui som cons­ci­ents més que mai de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, tant a nivell per­so­nal com a nivell col·lec­tiu. I aques­tes pos­si­bi­li­tats les hem de reflec­tir en tots els ordres.

Sigui en l'ordre econòmic, cul­tu­ral, de justícia social o de lli­ber­tat col·lec­tiva del nos­tre poble. Pren­dre consciència de totes aques­tes pos­si­bi­li­tats és el que ens cal.

A nivell indi­vi­dual és l'auto­es­tima, i, a nivell social i col·lec­tiu, en direm auto­a­fir­mació de ser un país, una nació, i que com a tal volem viure. Aquesta auto­a­fir­mació de nació ara només té un nom: inde­pendència.

I, arri­bats aquí, no hem de tenir por. Hem de sen­tir-nos segurs de les nos­tres pos­si­bi­li­tats. Hem de cami­nar amb el cap ben alt. Ens hem de sen­tir orgu­llo­sos de nosal­tres matei­xos i del camí que hem emprès.

Ara és el moment de l'auto­a­fir­mació i de l'auto­es­tima. Ara és el moment de creure que sí que podem recu­pe­rar la plena lli­ber­tat del nos­tre poble. I ho hem de fer sense sen­tir-nos supe­ri­ors ni millors, sen­zi­lla­ment volem ser.

No hem de fer cas dels pro­fe­tes de cala­mi­tats de l'Estat espa­nyol ni dels intel·lec­tu­als, ter­tu­li­ans i arti­cu­lis­tes de casa nos­tra que davant les difi­cul­tats i incer­te­ses de la situ­ació actual pre­nen posi­ci­ons tan “equi­li­bra­des”, tan “impar­ci­als” i tan “objec­ti­ves”, diuen ells, que sen­zi­lla­ment demos­tren que encara estan en l'etapa de les pors i de la infan­tesa.