Heterogènia, sí
En vigílies d'una campanya electoral com la del 27-S, és impossible pretendre seguir el ritme de les notícies que van produint-se cada dia. I no em refereixo únicament a la lògica activitat que generen els mateixos candidats i les seves propostes, sinó sobretot a l'ofensiva contínua de l'Estat i la seva maquinària, que cada dia se'n pensa una per fer impossible la victòria de la causa sobiranista i neutralitzar els efectes d'aquesta victòria si, malgrat tot, s'arribés a produir. Davant el risc, doncs, de veure's desbordat per una notícia de darrera hora que capgiri tot l'argumentari d'un article, potser val més abordar un flanc que resti relativament al marge de l'actualitat més trepidant.
I n'hi ha, certament. Per exemple, em sobta que tants dies després de la formació de les llistes, quan sembla que tothom ha pogut sospesar els pros i els contres de cada candidat, encara es publiquin articles o declaracions procedents dels sectors unionistes que posen l'accent en l'heterogeneïtat de Junts pel Sí. No sé si és que realment hi ha certs comentaristes i polítics que no s'han fet càrrec del perquè s'han convocat aquestes eleccions avançades o bé que, tot i comprenent-ne perfectament la raó, volen confondre algun elector despistat. I, naturalment, aquest prisma fa que allò que per als uns és precisament la gràcia de l'invent de la candidatura unitària, per als altres no sigui sinó una confusió insuperable.
Els qui defensen això darrer posen l'accent tota l'estona en la diversitat de la gent que integra la llista de Junts pel Sí. Segons ells, el magma és tan confús que no hi ha manera d'entendre's i, per tant, una colla tan diversa serà incapaç de defensar una idea conjunta i, més endavant, si guanya les eleccions, de governar el país. D'altra banda, el fet que entre els integrants de la llista hi hagi tanta gent que fins ara s'havia mantingut allunyada de la política i s'hagués distingit en altres facetes, seria per a ells una prova més, la definitiva, de la impossibilitat de construir res de signe positiu. Ells preferirien, doncs, una llista política convencional, ben homogènia, formada per fidels seguidors d'un partit i escollits mitjançant els habituals procediments interns, en molts casos precisament no gens transparents ni democràtics.
Fa una mica de vergonya haver-ho de repetir, però no ens hauríem de cansar d'explicar-los que la llista de Junts pel Sí havia de ser forçosament heterogènia i que això és precisament allò que la fa interessant per als electors als quals s'adreça. Tota aquesta gent, en la seva diversitat evident, expressen una gran varietat de punts de vista que, momentàniament, per una vegada, deixen en un segon pla causes que sens dubte continuen considerant importantíssimes per posar en primer terme, com a nexe d'unió, la voluntat d'aconseguir un estat propi. Després, un cop assolit aquest objectiu fonamental, molts se'n tornaran a casa seva i d'altres tornaran a defensar les banderes ideològiques de sempre.
És ben senzill, doncs. ¿Cal recórrer als múltiples precedents que s'han produït en altres circumstàncies excepcionals en països ben diversos? ¿Cal recordar la Solidaritat Catalana del 1907? No, no cal, tothom sap per què van forjar-se projectes unitaris com aquests, en moments específics, sovint irrepetibles. ¿Per què, doncs, aquesta persistència a presentar l'heterogeneïtat com un valor negatiu, com si fos invalidant de qualsevol causa política? La llista, sí, és certament heterogènia, perquè, per fortuna, el projecte de la independència de Catalunya és un projecte transversal, que abraça gent de pensament divers que l'únic que vol és un país nou on totes les altres causes, les més convencionals i també les emergents, puguin desplegar-se després amb llibertat. No sembla que resulti tan complicat de comprendre... Una altra cosa, és clar, és que una agregació tan gran de forces constitueixi un adversari difícil de combatre...
