Capmany!

Des de l'N-II Figue­res-la Jon­quera a l'auto­pista A-4 Parn­dorf-Viena ens sepa­ren 18 anys, 5 mesos i 21 dies... en quilòmetres, res... en morts, cin­quanta-nou més... El 16 de març de 1997, dotze per­so­nes varen per­dre la vida a l'acci­dent a la car­re­tera a Cap­many, en el seu viatge cap a Europa, ama­ga­des a l'inte­rior d'un camió que trans­por­tava ampo­lle­tes de vidre per a colònia. El sinis­tre va pro­vo­car, a banda dels minuts de silenci pro­to­col·laris, diver­ses reso­lu­ci­ons judi­ci­als que van ana­lit­zar l'actu­ació de les –periodísti­ca­ment– ano­me­na­des màfies de trans­port d'éssers humans. L'ales­ho­res magis­trat Fer­nando Lacaba –actual pre­si­dent de l'Audiència de Girona– va al·ludir en aquell moment a una sentència del Tri­bu­nal Suprem en la qual s'adver­tia que la legis­lació té com a objec­tiu la pro­tecció dels tre­ba­lla­dors davant una nova forma d'explo­tació afa­vo­rida per l'estruc­tura econòmica mun­dial i l'apro­fun­di­ment de la desi­gual­tat entre països rics i pobres. I ara fa deu dies, hor­ro­rit­zats, des­cobríem setanta-un cadàvers a 50 km de la capi­tal austríaca, també en un camió, asfi­xi­ats. Dis­cul­peu-me, lec­tors, però què hem après al vell con­ti­nent en prop de vint anys? Insis­teixo, què hem après? Que què hem après, dic? ...?

Joan Manuel Ser­rat, el 1992, al seu àlbum Uto­pia, ho havia can­tat ja així: “Dis­culpe el señor, se nos llenó de pobres el reci­bi­dor y no paran de lle­gar, desde la reta­guar­dia, por tierra y por mar. Y como el señor dice que salió y tratándose de una urgen­cia, me han pedido que les indi­que yo por dónde se va a la des­pensa, y que Dios se lo pagará. ¿Me da las lla­ves o los echo? Usted verá que mien­tras esta­mos hablando lle­gan más y más pobres y siguen lle­gando. ¿Qui­ere usted que llame a un guar­dia y que revise si tie­nen en regla sus pape­les de pobre? Dis­culpe el señor pero este asunto va de mal en peor. Vie­nen a millo­nes y curi­o­sa­mente, vie­nen todos hacia aquí. Traté de con­te­ner­les pero ya ve, han dado con su para­dero. Estos son los pobres de los que le hablé. Le dejo con los caba­lle­ros y entiéndase usted. Si no manda otra cosa, me reti­raré... Que Dios le ins­pire o que Dios le ampare, que esos no se han ente­rado que Car­los Marx está muerto y enter­rado.”

Aquest dar­rer paràgraf és per a Kinan Masa­le­mehi, un nen refu­giat sirià de tretze anys, que ha fet una crida al món prou clara: “Si us plau, aju­deu Síria. No volem anar a Europa. Síria neces­sita ajuda ja. Pareu la guerra a Síria, només feu això.”