El refugi

Con­tem­plant la gene­ro­si­tat selec­tiva amb què el duc Caye­tano Martínez de Irujo –fill de la duquessa d'Alba– ha deci­dit allot­jar i pro­te­gir dues famílies siri­a­nes per­ju­di­ca­des per l'hor­ror de la guerra, et ve ine­vi­ta­ble­ment a la memòria la pel·lícula Plácido que el 1961 Luis García Ber­langa va fil­mar a Bar­ce­lona i Man­resa. El film apro­fi­tava de manera juga­nera i pro­vo­ca­dora la cam­pa­nya del règim fran­quista que als anys cin­quanta ani­mava les famílies benes­tants a asseure un pobre a la seva taula nada­lenca per denun­ciar d'aquesta manera l'hipòcrita propòsit de tran­quil·lit­zar deter­mi­na­des consciències clas­sis­tes. La soli­da­ri­tat dels rics i la filan­tro­pia des­presa dels seus actes es con­ver­tei­xen en pura auto­pro­pa­ganda a par­tir del moment que es fan públi­ques. L'ajuda al proïsme, si és sin­cera, no neces­sita ni aplau­di­ments ni reco­nei­xe­ments. Caye­tano –que no consta que hagi fet el mateix gest amb algun dels nom­bro­sos jor­na­lers que li retre­uen l'explo­tació ine­ficaç dels lati­fun­dis i el cobra­ment des­ca­rat de les sub­ven­ci­ons euro­pees– ha deci­dit feli­ci­tar-se a si mateix esbom­bant una acció que alguns pre­te­nen ara con­ver­tir en modèlica i imi­ta­ble. I no, el com­promís amb els més dèbils no pot ser un espot en prime time ni una por­tada a les revis­tes de la per­ru­que­ria. Mal­grat tot, és millor que el duc es dedi­qui a aques­tes acti­vi­tats altruis­tes que no pas a per­dre el temps en els seus entre­te­ni­ments hípics o bé llançant impro­pe­ris con­tra els peri­o­dis­tes que li fur­guen la vida pri­vada. Però l'angu­ni­osa crisi dels refu­gi­ats que ha sac­se­jat Europa, ha ense­nyat les ver­go­nyes fei­xis­tes d'alguns països mem­bres del club i ha obrat el mira­cle de con­ver­tir la granítica Merkel en un terròs de sucre només es resoldrà amb una eficaç com­bi­nació de tres ele­ments: els esforços dels polítics –que han de donar la cara abans no els cai­gui de ver­go­nya–, dels pro­fes­si­o­nals de les ONG –que sem­pre hi han posat el coll– i de tots els mili­o­na­ris, famo­sos i ciu­ta­dans en gene­ral que esti­guin dis­po­sats a apor­tar el seu anònim gra de sorra i que hau­rien de posar-hi tot el que puguin menys afany de noto­ri­e­tat.