Som l'esperança

Aquesta vegada no aniré a votar el menys dolent, aquest vot no serà un gest mecànic, no serà un mer tràmit, aquesta vegada a les urnes no només hi dipo­si­taré un acte de con­fiança amb més o menys con­ven­ci­ment, sinó que ho faré amb cer­tesa i con­vicció, votaré amb entu­si­asme, posaré el meu gra de sorra, perquè asso­lim un man­dat democràtic clar amb una il·lusió des­bor­dant. No en tinc cap dubte, aquest serà un dels vots més deci­sius de les nos­tres vides i, cer­ta­ment, és un pri­vi­legi poder gau­dir d'un moment així, de ser-ne pro­ta­go­nis­tes, de viure-ho, de for­mar part d'aquest pre­sent. És a les nos­tres mans la decisió de seguir cap a la inde­pendència o no fer-ho. Per tant, tenim una gran res­pon­sa­bi­li­tat, un repte esti­mu­lant i una opor­tu­ni­tat deci­siva.

Durant gai­rebé un lus­tre, cen­te­nars de milers de per­so­nes hem omplert els car­rers d'aquest país amb un ideal de canvi, mit­jançant un movi­ment pacífic, honest i pro­ac­tiu. Sí, la gent ha estat la que ha atan­sat la barca cap a Ítaca. Sí, la gent mobi­lit­zada ha cap­gi­rat la por, la resig­nació i les renúncies per l'ale­gria i l'espe­rança. Cen­te­nars de milers de per­so­nes ens hem con­ju­rat a no dir mai més que no acon­se­gui­rem el que ens pro­po­sem. Ara, ho tenim clar, pri­mer hem d'inten­tar-ho i si no ens sor­tim, ja aga­fa­rem for­ces per pro­var-ho de nou. Però tenim dret a pro­var-ho avui, a somiar des­perts i a llui­tar pel que volem, a fer pos­si­ble allò que fa uns anys era impos­si­ble. Ara és l'hora de con­cre­tar i de saber exac­ta­ment què volem els cata­lans i, per fi, després de mil impe­di­ments, votant el 27 de setem­bre tin­drem els resul­tats.

Els que volem un futur millor, els que con­fiem en la nos­tra capa­ci­tat de sor­tir-nos-en, tenim l'opor­tu­ni­tat històrica de votar i de gua­nyar. Tenim l'opor­tu­ni­tat històrica de con­ver­tir-nos en actors prin­ci­pals, de dei­xar de ser vícti­mes i pas­sar a lide­rar el nos­tre destí. És real­ment apas­si­o­nant fer aquest pas, és extra­or­di­nari dei­xar enrere els temors i deci­dir que a par­tir de demà, nosal­tres ho deci­di­rem tot. I és que ho tenim a tocar: podem crear un nou país, fer-lo al nos­tre gust, apor­tar-hi cadascú els seus mati­sos, podem fer una república lliure, justa, culta i cre­a­tiva. Tan sols de pen­sar-hi, vénen ganes de posar-nos a tre­ba­llar pel que podem ser, de dibui­xar un futur il·lusi­o­nant, però abans, abans hem de gua­nyar i fer pos­si­ble allò que fa uns anys era impos­si­ble.

Durant gai­rebé un lus­tre, hem gene­rat una pro­posta de millora, de canvi real, un camí que s'albira pròsper i interes­sant. Nosal­tres, els cen­te­nars de milers de per­so­nes que hem omplert els car­rers d'aquest país, hem estat i som el motor, hem estat i som el dina­misme, capaços de gene­rar una onada gegan­tina. I ara, quan tor­nin a arri­bar mol­tes més ame­na­ces, molts més insults i mol­tes més calúmnies, hem de seguir sent el motor i el dina­misme. Si som forts, ho podrem tot. Si som ferms i gene­rem més entu­si­asme, gua­nya­rem. Anem a votar, una vegada més amb un som­riure. Anem-hi junts. Votem per nosal­tres, pels que ja no hi són, pels que vin­dran. Votem i fem-nos res­pon­sa­bles d'aquest futur que ja arriba. Amb un som­riure ple d'espe­rança, perquè som l'espe­rança i l'espe­rança pot amb tot. Depèn de nosal­tres, depèn de tu i de mi. Depèn de tots.