La lliçó grega

Set mesos d'ines­ta­bi­li­tat política, de pro­me­ses tren­ca­des, d'una escissió interna per haver capi­tu­lat a Brus­sel·les després d'un referèndum que va gua­nyar i la pèrdua d'un terç dels dipu­tats del seu par­tit no han malmès el capi­tal polític d'Ale­xis Tsi­pras. El pri­mer minis­tre grec va tor­nar a donar la sor­presa diu­menge pas­sat en gua­nyar les elec­ci­ons i reva­li­dar així els bons resul­tats a les urnes que havia obtin­gut el gener d'enguany, quan es va con­ver­tir en el pri­mer líder de l'esquerra alter­na­tiva a arri­bar al poder en un país de la Unió Euro­pea.

Tsi­pras va acon­se­guir la seva pri­mera victòria en el con­text de la crisi de l'euro i perquè va pro­me­tre posar fi a l'aus­te­ri­tat impo­sada per Brus­sel·les. El cla­mor popu­lar va encim­be­llar-lo, per bé que lla­vors Syriza no va acon­se­guir, com també ha pas­sat ara, la majo­ria abso­luta i va haver de pac­tar amb els naci­o­na­lis­tes de dreta, el par­tit Grecs Inde­pen­dents. Els radi­cals sem­pre bus­quen estranys com­panys de llit per reforçar la idea que són real­ment nous res­pecte a l'esquerra tra­di­ci­o­nal. Es veu que ni els libe­rals de To Potami ni els soci­al­demòcra­tes del PASOK eren bon ali­ats per atiar un dis­curs popu­lista con­tra l'ano­me­nat aus­te­ri­cidi, al cap­da­vant del qual es va situar un nou per­so­natge: l'arro­gant acadèmic Ian­nis Varu­fakis, que ni tan sols vivia a Grècia, i que fou nome­nat minis­tre d'Eco­no­mia. Ell va ser el res­pon­sa­ble del sai­net que ha aca­bat ara amb la nova victòria de Tsi­pras, que només ha per­dut qua­tre dipu­tats dels que tenia.

El gir que Tsi­pras va donar a les nego­ci­a­ci­ons amb Brus­sel·les després de la dimissió de Varu­fakis li va per­me­tre fer dues coses. La pri­mera és que va des­fer-se dels extre­mis­tes, que es van escin­dir per crear un nou par­tit, Uni­tat Popu­lar, que en aques­tes elec­ci­ons no han obtin­gut ni tan sols repre­sen­tació par­la­mentària. La segona, efecte d'aquest gir “cen­trista”, és que a la fi s'ha impo­sat una mena de prag­ma­tisme popu­lar que acosta Tsi­pras als estàndards del que ha estat sem­pre la soci­al­de­mocràcia, espe­ci­al­ment l'ale­ma­nya, la qual con­ti­nua sent el millor exem­ple de par­tit soci­a­lista no mar­xista capaç de lide­rar la recu­pe­ració econòmica del seu país i pac­tar, si creu que convé, amb els seus adver­sa­ris, la CDU d'Angela Merkel. És el patri­o­tisme cons­ti­tu­ci­o­nal fet rea­li­tat.

La lliçó de Grècia és clara. Tot­hom sap, perquè és públic i notori, que els deu­res del nou govern grec un cop pac­tat el ter­cer res­cat seran dolo­ro­sos: reta­lla­des, pri­va­tit­za­ci­ons i més impos­tos. Aquesta vegada Syriza no ha enga­nyat els elec­tors grecs i aquests no han tin­gut por i han con­fiat en un home, Tsi­pras, a qui els seus adver­sa­ris, inclo­ent-hi els seus antics ali­ats, vol­drien que hagués fra­cas­sat. La rotunda victòria del pri­mer minis­tre grec va ser esti­mu­lada per la coin­cidència entre la política de la por pro­mo­guda per la dreta i Brus­sel·les i l'extre­misme frívol dels dis­si­dents. Com també passa a Cata­lu­nya, els grecs han estat bom­bar­de­jats per la dreta i l'extrema esquerra i al final els elec­tors han deci­dit con­fiar en l'home que més clara­ment els ha expo­sat els ter­mes del que els extre­mis­tes con­si­de­ren una ren­dició. Tsi­pras ha hagut de fer un cur­set acce­le­rat de prag­ma­tisme i l'ha apro­vat.

La crisi política grega ha tin­gut i tindrà molts cos­tos, polítics i huma­ni­ta­ris, perquè la pobresa està molt estesa i l'epi­sodi dels refu­gi­ats no ajuda gens a apai­va­gar-la. De fet, els indrets per on han entrat els refu­gi­ats són els únics on el par­tit de l'extrema dreta xenòfoba, Alba Dau­rada, ha incre­men­tat el seu vot. Ara bé, la des­con­fiança dels grecs en la política és més que evi­dent, atès que la par­ti­ci­pació elec­to­ral ha estat baixa, situ­ant-se en el 55%, vuit punts menys que als dar­rers comi­cis. Tsi­pras haurà de refle­xi­o­nar sobre el perquè de la des­a­fecció democràtica d'uns elec­tors desen­ga­nyats per les seves exa­ge­ra­des pro­me­ses ante­ri­ors, cui­na­des en labo­ra­to­ris com ara el cen­tre on tre­ba­llava Varu­fakis, a la Uni­ver­si­tat de Texas, al cos­tat de James K. Gal­braith, un altre “eco­no­mista màgic”. Tsi­pras hau­ria d'haver sabut que la gran­di­loqüència del mes de gener aca­ba­ria com ha aca­bat, en paper mullat, i hau­ria estal­viat als grecs el via­cru­cis polític, asso­ciat a l'esfon­dra­ment social, pel qual han hagut de pas­sar.

L'esquerra cata­lana vol treure par­tit de la victòria de Syriza, però ara mateix Tsi­pras ja no té tants amics com tenia. Pode­mos i Cata­lu­nya Síque es Pot s'han que­dat sense refe­rent després que Uni­tat Popu­lar hagi des­car­ri­lat. A Bar­ce­lona, però, el nou Ajun­ta­ment invita Varu­fakis (15 d'octu­bre), el minis­tre del des­as­tre, a par­ti­ci­par en un cicle de con­ferències deno­mi­na­des genèrica­ment DO Europa i comis­sa­ri­a­des per la peri­o­dista Mònica Ter­ri­bas. Que Déu ens agafi con­fes­sats si aquest dile­tant ens ha de guiar cap a la terra pro­mesa des de les ruïnes del Born.