Legalitats

Una de les coses que pas­sa­ran després del 27-S és que les lleis espa­nyo­les que­da­ran estig­ma­tit­za­des en l'ima­gi­nari català com encara avui ho estan l'exèrcit i la poli­cia. Evi­dent­ment, hi haurà ciu­ta­dans que es con­ti­nu­a­ran sen­tint còmodes amb la Cons­ti­tució. En d'altres temps també n'hi havia que se sen­tien còmodes amb les for­ces de l'ordre, i alguns fins i tot acu­dien a les con­cen­tra­ci­ons que con­vo­cava el mili­tar de torn. Mal­grat això, igual que avui ningú no vol saber res de Franco, ni de Primo de Rivera, ni dels gene­rals que van bom­bar­de­jar Bar­ce­lona en el segle XIX, amb el temps ningú no voldrà saber res de l'ús que l'Estat està fent de la llei. Si no hi ha un canvi sor­pre­nent, el pres­tigi de la lega­li­tat espa­nyola que­darà mort i enter­rat a Cata­lu­nya amb aquesta cam­pa­nya elec­to­ral. I amb això no dono per fet que serem inde­pen­dents. No seria el pri­mer cop que la impotència ens con­demna a ser un mer agent deses­ta­bi­lit­za­dor de la vida espa­nyola. Només dic que els últims ponts que lli­ga­ven Cata­lu­nya a la resta de l'Estat al vol­tant d'una idea de justícia s'han cre­mat amb els debats sobre la inde­pendència. Trac­tar un pro­blema polític com si fos un pro­blema legal és tan mesquí com inten­tar reduir l'amor a la comp­ta­bi­li­tat i espe­rar que el vin­cle s'enfor­teixi o es man­tin­gui. Tots els debats bizan­tins que hem tin­gut últi­ma­ment par­tei­xen de la inca­pa­ci­tat de l'uni­o­nisme i del govern espa­nyol d'accep­tar la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya arribi a ser un estat inde­pen­dent i de cons­truir un relat atrac­tiu que, per pri­mera vegada, pugui donar una victòria digna a la uni­tat d'Espa­nya. L'uni­o­nisme s'ha limi­tat a ama­gar la seva ràbia i el seu res­sen­ti­ment dar­rere dels dis­cur­sos lega­lis­tes, i l'inde­pen­den­tisme ha mirat cap a una altra banda per no cris­par més la situ­ació. Si un estat que uti­litza la llei per amenaçar una part dels seus votants no és un estat opres­sor, ja em diran què és. Per què no pre­gun­tem a l'Arri­ma­das i l'Albiol si estan d'acord que l'Estat ens faci la vida impos­si­ble en funció del que votem? Ells saben que el pro­blema no és de lleis, sinó de volun­tat política. Per què no ens diuen clara­ment quina idea estan legi­ti­mant?