Furgoneta

Onze mili­ons de con­duc­tors tenen un Volkswa­gen amb el motor dièsel tru­cat de la mateixa manera que set mili­ons i mig de cata­lans fa trenta-cinc anys que vivim amb l'auto­go­vern tune­jat. Quan jo era un nen anava a una escola del car­rer Pau Clarís de Bar­ce­lona i més d'un cop, coin­ci­dint que la mare m'havia por­tat una mica d'hora, vèiem pas­sar un cotxe gran, negre, llarg com unes vacan­ces esco­lars, amb els vidres de dar­rere tin­tats, una senyera al capó i un parell de moto­ris­tes de la poli­cia seguint-lo de prop. “Mira, aquest és el Jordi Pujol”, m'havia dit la mare el pri­mer cop, i jo mirava des de la vorera i amb la mot­xi­lla a l'esquena aque­lla apa­rició fugaç, que cre­uava com un sos­pir la plaça Urqui­na­ona i bai­xava Via Laie­tana camí del palau gòtic de la plaça Sant Jaume a ges­ti­o­nar el poder de l'auto­no­mia cata­lana.

No sé quina marca de cotxe era, però aquell vehi­cle enmig del trànsit menes­tral feia prou impressió perquè un nen de vuit anys ima­ginés que allà hi viat­java algú que manava de debò. Després a casa aque­lla figura de poder apa­rei­xia als tele­notícies fent-se fotos amb l'ale­many Hel­mut Kohl, amb Ronald Rea­gan o amb el papa de Roma, amb mos­sos d'esqua­dra que es qua­dra­ven al seu pas, nego­ci­ant de tu a tu amb Felipe González i supor­tant escri­das­sa­des a la Seat i vagues de pro­testa allà on anava, i tot qua­drava per­fec­ta­ment: allò, per bé o per mal, era poder, pen­sava jo, i la resta de cata­lans també ho devien pen­sar i una gran majo­ria va assu­mir durant molts anys que aquell auto­go­vern era un Die­sel poderós i de llarg recor­re­gut.

Alguns pocs tenien sos­pi­tes lla­vors de les fugues i els gasos con­ta­mi­nants de l'auto­no­misme, i quan va mar­xar Pujol els que van arri­bar van des­ta­par el capó de l'auto­no­misme per sot­me­tre l'Esta­tut a una ITV al gust de la majo­ria de cata­lans, i vam des­co­brir que aquell poder de des­fi­la­des, viat­ges ofi­ci­als, talls de cinta i Dia­des solem­nes era un auto­go­vern amb el motor tru­cat, fun­ci­o­nava amb pedals i amb el volant con­tro­lat amb mà i toga de ferro des de l'Estat. La resta és història i vostès ja se la saben. La democràcia ha madu­rat i ja no car­re­guem les mot­xi­lles de la tran­sició i hem ele­git ara un Par­la­ment en el qual, men­tre alguns opta­ran legítima­ment per renun­ciar al cotxe propi, una majo­ria mirarà d'empren­dre viatge cap al poder real, ni que sigui dalt de l'ado­ra­ble fur­go­neta atro­ti­nada de la CUP. I ara no se'ns bara­llin gaire per deci­dir qui és el con­duc­tor. Gràcies.