Opinió

Als meus alumnes

Als meus alumnes de primer de batxillerat els dic que la literatura no és pas un joc de compartiments estancs, sinó més aviat un ‘contínuum' que no té aturador

Aquests dies que he tor­nat a fer clas­ses en un ins­ti­tut, dis­set anys després de no pet­jar les aules, m'ha assal­tat un record no pas de la meva pri­mera etapa com a pro­fes­sor de secundària, en els anys noranta, sinó d'una de les pri­me­res clas­ses a què vaig assis­tir com a estu­di­ant de BUP, ara fa trenta-tres anys. El dia que vull recor­dar, el pro­fes­sor d'història se'ns va pre­sen­tar a l'aula i, en comp­tes d'escriure a la pis­sarra el temari que seguiríem durant el curs, ens va pas­sar una fotocòpia amb un poema de Ber­tolt Brecht. Es trac­tava del titu­lat Pre­gun­tes d'un tre­ba­lla­dor que lle­geix: una peça d'inequívoca intenció mar­xista, que, en la tra­ducció de Feliu For­mosa, comença dient: “Qui va cons­truir Tebes, la ciu­tat de set por­tes? / Als lli­bres hi ha noms de reis. / Van arros­se­gar els reis els blocs de pedra?”. No l'havia tor­nat a lle­gir, aquest poema, ni hi havia tor­nat a pen­sar mai més, fins fa uns quants anys, quan For­mosa va publi­car unes ver­si­ons de l'autor ale­many. Lla­vors, en des­co­brir aquesta poe­sia entre algu­nes més, vaig sen­tir una emoció molt fonda: aque­lla era una evo­cació que devia cre­mar en somort en la meva consciència, perquè la lec­tura dels ver­sos me la va fer renéixer amb la força d'un foc que branda.

Hi he pen­sat, i hi penso, aquests dies de retro­ba­ment amb el noble art d'ense­nyar –o, si més no, de fer-ho veure–. Si hi ha un aspecte que vol­dria que quedés molt clar als meus alum­nes de pri­mer de bat­xi­lle­rat és que la lite­ra­tura no és pas un joc de com­par­ti­ments estancs, sinó més aviat un contínuum que no té atu­ra­dor, un flux en el qual la tra­dició no deixa mai de fer-se pre­sent –de ser pre­sent– en la moder­ni­tat, com va expli­car Eliot en el seu cèlebre assaig Tra­di­tion and the Indi­vi­dual Talent. Ni que sigui per ser con­tras­tada o, fins i tot, revo­cada per aquesta dar­rera. És per això que, en estu­diar la poe­sia tro­ba­do­resca, els vaig fer conèixer el poema Albada, de Gil de Biedma –una irònica represa del tema de l'allu­nya­ment dels dos amants amb la pri­mera llum de l'alba, motiu d'un subgènere de la lírica medi­e­val occi­tana–. I, en abor­dar la colos­sal figura de Ramon Llull, vaig voler par­lar-los de la relació entre el Lli­bre d'Amich e Amat, del mallorquí uni­ver­sal, i el Lli­bre d'amic, de Joan Vinyoli. L'home que, en l'auto­bi­ogràfic i doc­tri­nari Cant de Ramon, va dei­xar dit “Vull morir en pèlag d'amor”, pro­por­ci­o­nava al segon el relat d'una experiència mística que el bar­ce­loní no tro­bava enlloc més de la tra­dició pròpia (“He nau­fra­gat en una mar pro­funda: / no em par­leu de plat­ges”).

En tot això de les fructíferes rela­ci­ons literàries, ara fa uns quants dies que dono vol­tes a dos poe­mes de sen­gles autors ben dife­rents de la tra­dició anglo­sa­xona: l'irlandès Patrick Kava­nagh (1904-1967) i la nord-ame­ri­cana Sha­ron Olds (1942). El del pri­mer es titula Memory of my Fat­her, i comença amb aquests dos ver­sos tan emo­ci­o­nants: “Cada home vell que veig / em recorda el meu pare”. El poeta il·lus­tra la seva tesi amb dos exem­ples: dos homes vis­tos en dues ciu­tats dife­rents, un que enso­pega amb el can­tell d'una vorera; l'altre que fa sonar patètica­ment un violí. Vells, tots dos. Tant l'un com l'altre li recor­den el seu pare: “Cada home vell que veig / en un octu­bre de tons tar­do­rencs / sem­bla que em digui: / «Un cop vaig ser el teu pare»”.

El de Sha­ron Olds, The Guild (El gremi), és un punt més fosc que el del patri­arca irlandès tan admi­rat per Hea­ney –la majo­ria de poe­mes que conec d'aquesta autora ho són–. Ens hi pre­senta un vell, l'avi del jo del poema, que seu davant una llar de foc amb una copa a la mà. Al cos­tat, hi té un home jove, i aquest, tot bevent com el vell, aprèn del pri­mer l'ofici d'obli­dar (“he lear­ned the craft of obli­vion”). El jove és l'apre­nent, i, segons el poema, aca­barà superant el vell en cru­el­tat i en oblit. Sabem que, al cap­da­vall, el jove és el pare del jo (i, doncs, el pare de la poeta).

Qui­nes dues acti­tuds més diver­ses, les de Kava­nagh i Olds! La lite­ra­tura, però, ser­veix per com­moure'ns sem­pre amb la veri­tat. I per fer-nos viure (o reviure) un minut sen­cer de benau­rança, com va escriure Dos­to­ievski.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia