Opinió

El silenci cartoixà

El silenci monàstic porta remors de la llengua veïna i fins s'intueix que no és una qüestió lingüística

Des de fa temps, a l'entorn de la fes­ti­vi­tat de Sant Bru, dedico un arti­cle a par­lar de l'orde car­toixà, de la seva història, carisma o apor­tació cul­tu­ral, tenint en compte que és en la quo­ti­di­a­ni­tat d'una opció radi­cal­ment dife­rent on s'acu­mula el pes de quasi un miler d'anys d'espi­ri­tu­a­li­tat euro­pea, des de moments de gran expansió fins a temps de silenciós reco­lli­ment. El teòleg eclesiàstic Bru de Colònia, amb sis com­panys, el juny del 1084 es retirà al desert del massís de la Char­treuse per ini­ciar l'experiència mística que con­so­li­da­rien els seus suc­ces­sors, fins al dia d'avui, quan dinou mones­tirs mas­cu­lins i cinc de feme­nins, repar­tits pel món, man­te­nen l'obediència dels cone­guts com a mon­jos blancs.

Temps difícils per als ordes mona­cals, quan la vida cenobítica no està de moda. Algu­nes fins i tot han des­a­pa­re­gut i no deixa de ser sor­pre­nent que el més gran i poderós orde con­tem­pla­tiu entre els segles XV i XIX, els jerònims, a ini­cis del segle XXI es redu­eixi a un sol mones­tir –Santa Maria del Par­ral, a Segòvia– i no arribi a la dot­zena de pro­fes­sos. És de cele­brar que l'orde car­toixà tin­gui un total de quasi qua­tre-cents cin­quanta con­fes­sos, entre les bran­ques feme­nina i mas­cu­lina. D'ells, dos ceno­bis es man­te­nen a Cata­lu­nya, un de mas­culí, a Tiana, i un de femení, a la Pobla de Beni­fassà, al cas­te­llo­nenc Baix Maes­trat i depen­dent de la diòcesi de Tor­tosa. Encara a Serra Cal­de­rona, al Camp de Túria, hi ha la car­toixa mas­cu­lina de Porta Coeli, però el lli­gam amb Mira­flo­res i la volun­tat de llargs anys fa que sigui molt ago­sa­rat poder cata­lo­gar-la com a car­toixa cata­lana.

La història de Cata­lu­nya s'enor­gu­lleix d'haver tin­gut un dels més impor­tants ceno­bis de l'orde, quan la car­toixa d'Esca­la­dei influ­encià en bis­bes i
reis, mul­ti­plicà les fun­da­ci­ons i fins tingué alguna cosa a veure en l'evan­ge­lit­zació d'Amèrica. Fou ella el refe­rent de la província car­toi­xana de
Cata­lu­nya, que aglu­ti­nava les car­toi­xes del Prin­ci­pat, País Valencià, Illes, Aragó i Por­tu­gal, en una experiència ferida de mort durant l'exclaus­tració del 1835 –de la qual Esca­la­dei no es
recu­perà– i defi­ni­ti­va­ment supri­mida, el 1949, quan la gestió anti­ca­ta­lana
de Dom Agustín Hos­pi­tal, profés de
Mira­flo­res i visi­ta­dor de l'orde, mani­obrà per crear la Pro­vin­cia Car­tu­jana Española.

Des de la fun­dació, ara fa sis-cents anys, la car­toixa de Santa Maria de Mon­ta­le­gre ha tin­gut vocació d'aban­de­rar el fet car­toixà català i fins aportà dos cata­lans pro­fes­sos de la casa a la màxima res­pon­sa­bi­li­tat de l'orde, com foren Fran­cesc Maresme i Fer­di­nand Vidal. Encara, tot i aixo­plu­gar el novi­ciat pro­ce­dent de la Grande Char­treuse, quan França expulsà els ordes reli­gi­o­sos, el 1903, no perdé el caràcter català, tot i el gar­buix lingüístic del qual alguns escrits donen tes­ti­moni. A la segona mei­tat del segle XX han ocu­pat el pri­o­rat i/o rec­to­rat un reguit­zell de bons cata­la­nis­tes, com els pares Abe­lla, Dal­mau, Rot­ger, els dos ger­mans Pont, Car­dona o Arbolí, si bé a par­tir del 2000 ha estat exer­cit per car­toi­xans forans.

Diria que la llen­gua mai no ha estat pro­blema, i recordo la bella anècdota d'una con­versa amb el penúltim prior, un simpàtic andalús de fina iro­nia, amb qui sem­pre he par­lat en català men­tre ell s'expres­sava en cas­tellà i al fer-li notar em digué: “És que de no par­lar en català a no par­lar en cas­tellà hi ha poca diferència”, fent la doble referència del silenci car­toixa i la capa­ci­tat de voler enten­dre's.

D'un temps ençà, el català sem­bla
retro­ce­dir a Mon­ta­le­gre, en algu­nes cele­bra­ci­ons a les quals he assis­tit i en la mateixa quo­ti­di­a­ni­tat car­toi­xana. El silenci monàstic porta remors de la llen­gua veïna i fins s'intu­eix que no és una qüestió lingüística. El silenci car­toixà porta accent de Mira­flo­res, aquell mateix que es res­pira a Porta Coeli. Almenys a mi em pre­o­cupa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia