En campanya tot s'hi val

En cam­pa­nya elec­to­ral, polítics i alguns mit­jans s'ator­guen carta blanca per dei­xar anar les ani­ma­la­des més gros­ses, les men­ti­des més bar­ro­e­res i les pro­me­ses més inver­sem­blants. En tem­po­ra­des diguem-ne “nor­mals” les decla­ra­ci­ons polítiques solen anar a càrrec dels direc­tius de les dife­rents for­ma­ci­ons. La cam­pa­nya i la pre­cam­pa­nya, però, també per­me­ten expres­sar-se als viat­jants, als comer­ci­als de segona i ter­cera, que, dis­po­sats a gau­dir dels seus quinze minuts de fama, en dei­xen anar de tots colors, sovint fins i tot més enllà de les direc­trius que els manen els seus diri­gents. La dar­rera cam­pa­nya de les elec­ci­ons cata­la­nes n'ha estat un exem­ple excep­ci­o­nal i les bar­ba­ri­tats de deter­mi­nats titu­lars i decla­ra­ci­ons han arri­bat a límits sur­re­a­lis­tes. N'he fet un petit recull obvi­ant els titu­lars de deter­mi­nada premsa madri­le­nya més merei­xe­dors d'un tracte psi­co­pa­tològic que no pas semàntic. I tot així Déu n'hi do el que s'ha dit en mit­jans més gene­ra­lis­tes. El pri­mer diari espa­nyol traduït, i força mala­ment, al català, va fer una secció plan­te­jant pre­gun­tes sobre una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Un titu­lar des­ta­cava: “Hi haurà trens i avi­ons?” Doncs sí, a més d'inter­net, elec­tri­ci­tat i la roda. “Europa i França neces­si­ten una Espa­nya forta i unida”, va dir Nico­las Sarkozy com a con­vi­dat d'honor en un acte del PP. Em va fer pen­sar en un con­cert de Frank Zappa a Bar­ce­lona que va començar dient: “Per­do­nen que me haya apren­dido mi dis­curso como un loro.” Ara, que per dots de pro­feta els de Ramon Espa­da­ler quan va dir: “Unió segur que ja té els peus al Par­la­ment.” I el nou Nijinski de la política, Miquel Iceta, va dei­xar anar: “Els soci­a­lis­tes volem ballar amb la resta d'Espa­nya perquè no es pot ballar sol”, negant el dret uni­ver­sal de qual­se­vol balla­dor a esco­llir pare­lla. També va gosar dir: “El PSC repre­senta el cata­la­nisme de sem­pre”, és a dir, el d'“esta región tan próspera del nor­deste español”. El premi al can­di­dat més bar­roer, segons les heme­ro­te­ques, cor­res­pon­dria, sens dubte, a Xavier García Albiol, entes­tat a res­sus­ci­tar l'espe­rit d'Ale­jan­dro Ler­roux amb decla­ra­ci­ons com ara: “Segu­ra­ment els 500.000 atu­rats no tenen ganes de sor­tir amb una este­lada”, o amb veri­tats tan òbvies com aquesta: “No he assu­mit aquest repte amb la volun­tat de fer amics.” I vis­tos els resul­tats que va obte­nir, no cal ni que ho juri. Val­guin aques­tes decla­ra­ci­ons com un petit exem­ple del que dona­ria per­fec­ta­ment per a una enci­clopèdia dels des­propòsits.