Dues legitimitats

Per dir-ho de manera suau, a Cata­lu­nya en aquests moments hi ha dues legi­ti­mi­tats enfron­ta­des. D'un cos­tat, la que donen les lleis gene­rals de l'Estat, en forma de piràmide jeràrquica que cul­mina amb la Cons­ti­tució, i de l'altre, la que s'expressa a través de les majo­ries soci­als al Par­la­ment. La segona, legal­ment, està supe­di­tada a la pri­mera, i es rei­vin­dica apel·lant a la democràcia en estat pur. Hau­rien de ser com­ple­mentàries, però ni ho són ni ho poden ser. En el fons, hi ha un greu pro­blema polític, naci­o­nal, que alguns volen resol­dre apel·lant exclu­si­va­ment a la jerar­quia legal que imposa l'Estat. Que hau­ria de ser de dret, però que pot aca­bar no sent-ho. Tot això ha aca­bat desem­bo­cant en un enfron­ta­ment que alguns –els que tenen el poder– volen resol­dre a les bra­ves. I en una situ­ació deli­rant. Perquè és deli­rant que un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, una vice­pre­si­denta i una con­se­llera siguin jut­jats per aten­dre un clam majo­ri­tari: “Pre­si­dent, posi les urnes.” La mirada curta vol resol­dre la situ­ació exi­gint el com­pli­ment estricte de la llei, que ins­tru­men­ta­litza de manera des­ca­rada. La mirada llarga, més equi­dis­tant i rao­na­ble, no entén la per­sistència de l'Estat a judi­ci­a­lit­zar la dis­crepància. D'això par­lem. A això ens refe­rim. Qui no ho vul­gui enten­dre es pot pas­sar el dia san­ti­fi­cant la Cons­ti­tució, reci­tant-ne els arti­cles de memòria. No ente­nen res. O sí. I encara és pit­jor. Són els intran­si­gents cons­ti­tu­ci­o­nals. I si al final només els és una qüestió de força?