La biblioteca

Con­fesso que més que un usu­ari de bibli­o­te­ques sóc un com­pra­dor de lli­bres. Ara, però, un cop jubi­lat, defujo, això sí, les col·lec­ci­ons i, per tant, les tru­ca­des que pre­te­nen endos­sar-me'n alguna. De lli­bres en tinc per parar un tren i em passa que, sovint, quan en busco un de con­cret, no el trobo. Dies enrere havia de fer un tre­ball sobre un mes­tre i veient que no tro­bava el lli­bre biogràfic que tenia –i que segur que tinc– vaig apro­fi­tar una anada a Girona per entrar a la bibli­o­teca Car­les Rahola. La conei­xia del dia de la inau­gu­ració i d'algun altre acte però no n'havia estat mai usu­ari. Com que por­tava una certa pressa, vaig tirar pel dret i, en comp­tes d'estar una hora mirant d'enten­dre el sis­tema informàtic que faci­lita les con­sul­tes, vaig anar a una senyo­reta que hi havia en un tau­lell i li vaig dema­nar que m'ho posés fàcil, que tenia al davant un exem­plar gai­rebé del paleolític. La noia va som­riure i em va aju­dar en la recerca. Vam loca­lit­zar el lli­bre –de moment, a la pan­ta­lla– i, lla­vors, em va indi­car la secció on el tro­ba­ria física­ment, a la segona planta. Va ser l'ocasió de vol­tar la bibli­o­teca i com­pro­var la seva immen­si­tat. La loca­lit­zació del lli­bre no va ser fàcil. Vaig dema­nar l'ajuda del xicot que con­tro­lava aque­lla sala. Tam­poc no se'n va sor­tir pas de seguida, però al final el va loca­lit­zar i me'l va ense­nyar de lluny, com qui mos­tra un tro­feu aca­bat de con­que­rir. A con­ti­nu­ació, s'havia d'anar a baix i reti­rar-lo ofi­ci­al­ment, però m'havia de fer el car­net d'usu­ari, perquè no en tenia. Em van fer la foto allà mateix, vaig omplir el paper, tot molt ama­ble­ment. Jo, la veri­tat, ja hi posava de la meva part. Pro­cu­rava no ser massa sec, man­te­nir un punt d'humor, que si a la foto havia sor­tit força afa­vo­rit, que si això, que si allò, mirant que la meva inter­lo­cu­tora vegés en mi un indi­vidu del terme mitjà: ni un sonat per­dut ni un imper­ti­nent. La cosa va sor­tir bé. Em van ense­nyar com regis­trar-ho, com ho havia de fer per tor­nar-lo, de forma automàtica... Tot ben modern. Per què ho explico? Home, perquè una bibli­o­teca no és només un gran edi­fici, amb les seves ins­tal·laci­ons per­ti­nents. És, també, encara que tot vagi meca­nit­zat, la cali­desa humana, la gràcia del tracte, la pro­xi­mi­tat, les ganes de fer-ho sen­zill. I com que mol­tes vega­des els dia­ris només recu­llen les quei­xes, és just que si me'n vaig anar satis­fet ho deixi escrit en honor d'aquells tre­ba­lla­dors joves que es van esforçar a aten­dre'm. I que la seva direc­tora –a qui conec, tot i que no vaig voler moles­tar– pugui pre­su­mir de l'equip que té a les seves ordres.