La columna
Ma germana
Som en uns dies de grans esdeveniments en el país, però per a mi santa Teresa és el nom de l'àvia i el de ma germana, una criatura escatorida, alegre de mena que va morir de perfecta pobresa franciscana sense que ella sabés gota de sant Francesc i els seus càntics. Que li van arribar molt i massa aviat quan per a ella només li començaven a sonar els somriures de la vida que se li van fer plors. Sigui com sigui, la revisc i l'he reviscuda tota la vida sentint-me-la al costat. Sense fer tragèdia ho he dit moltes vegades, però ho repeteixo, sé la companyia dels morts.
Amb les coses que van passant per aquesta terra nostra pot semblar inclús una frivolitat que m'aturi amb ma germana, però no tinc més remei, em fa companyia i el quinze d'octubre per a mi és un dia de garlandes.
Però per al meu país aquesta data és el dia d'en Companys. El porter de casa de l'àvia era un franquista furiós fent d'espia per a Franco i ves que ens va venir esverat explicant-nos com ell, barber, havia afaitat el president i l'havia vist confessat i combregat abans que l'afusellessin. Quan al cap d'alguns anys ho explicava a venerables grups de la conspiratòria no s'ho creien.
No em podia passar aquest dia d'octubre sense recordar ma germana i en Companys. Recordar-los em dóna pau, també me'n dóna que els polítics vagin a l'una.
Però que sigui de debò i amb seny.
El seny, dit a la grega, és un do dels déus pel qual no perdem la mesura ni el coratge per fer allò que calgui fer.
El seny és una virtut positiva, és saber fer, no és amagar l'ou per no comprometre's i justament aquest és el pecat de la clericalla. Però deixem-nos de capellans i toquem el pa de cada dia.
Deixant-nos d'històries, el poble vol que els polítics vagin junts i en el fons qualsevol que tingui seny vol que respectin el Mas no com un ciutadà qualsevol sinó com a president del país; per als polítics tot és molt senzill, potser massa senzill. Que es deixin de les miserietes del partit i obeeixin el poble.
