Això avança?

Les qua­tre comis­si­ons de Junts pel Sí i la CUP con­ti­nuen, amb dis­creció i en silenci, el llarg camí cap a l'acord. Recor­dem-ho: no par­len del qui, sinó del què i del quan. És a dir, inten­ten arti­cu­lar un acord de mínims que per­meti des­blo­que­jar la situ­ació i no haver de tor­nar a con­vo­car elec­ci­ons. Un acord difícil, ate­ses les grans diferències que sepa­ren, sobre­tot, la mateixa CUP de Con­vergència Democràtica. L'esquerra rup­tu­rista va posar damunt la taula l'altre dia un bloc de trenta mesu­res con­tra l'exclusió social i deu pri­va­tit­za­ci­ons que el nou govern s'hau­ria d'embei­nar per aqui­e­tar-los. Però com es paga tot això? Si es com­bi­nen aques­tes exigències amb un calen­dari de “deso­bediències”, els ingres­sos de la Gene­ra­li­tat seran més inse­gurs que l'acta de dipu­tat de Duran i Lleida. Per aca­bar d'arre­do­nir les incer­te­ses, els por­ta­veus de la CUP man­te­nen el vet en el qui. Pas­sen els dies i les reu­ni­ons secre­tes, però no les posi­ci­ons prèvies. En una entre­vista que ahir van publi­car aquests matei­xos papers, la número dos per Bar­ce­lona, Anna Gabriel, va rei­te­rar la volun­tat immu­ta­ble de no inves­tir Artur Mas: “No és una obsessió per­so­nal, sinó que pen­sem que no és la millor per­sona per pre­si­dir el nou govern.” I no l'és perquè, sem­pre segons Gabriel, Mas repre­senta “el pujo­lisme” i ha pre­si­dit “el govern de les reta­lla­des i les pri­va­tit­za­ci­ons”. Els ene­mics que­den clars. I els amics? També. Gabriel dixit: “Sabem que Ada Colau i Lluís Rabell són la nos­tra gent.” Això avança?